És Jane Austen una escriptora romàntica?

Portada d’”Orgull i Prejudici en estil retro, per ‘Pulp! the Classics’.

Portada d’”Orgull i Prejudici en estil retro, per ‘Pulp! the Classics’.

Fa unes setmanes, el web Romance Novels publicava la llista dels millors 1.000 títols de llibres romàntics de tots els temps. Em va cridar l’atenció el fet que quatre novel·les de Jane Austen formessin part del Top 10 d’aquest rànquing i que “Orgull i Prejudici” n’ocupés la primera posició.

Primera reflexió: què entenem per novel·la romàntica? Estrictament, són aquelles obres que se situen en el moviment romàntic (XVIII – XIX), tot i que aquest va conrear més la poesia. Però ni Byron, Blake o Walter Scott tenen res a veure amb Austen. De fet, tot i que gran lectora, l’autora no va pretendre mai que les seves obres formessin part de cap moviment cultural i polític.

Tampoc les podríem considerar novel·les rosa, aquelles que tant criden l’atenció per les seves brillants portades setinades. A l’obra de l’escriptora no hi ha sentimentalisme i, per descomptat, les seves històries van molt més enllà de la simple narració d’una història d’amor que supera diversos obstacles fins a concloure amb un esperat final feliç.

Una visió austeniana de l’amor. Deconstruint l’amor romàntic

Willoughby i Marianne en la darrera adaptació de "Sentit i Sensibilitat" (BBC)

Willoughby i Marianne en la darrera adaptació de “Sentit i Sensibilitat” (BBC)

Segona reflexió: per què parlar d’amor i matrimonis? Bé, la resposta és molt senzilla. Casar-se, i casar-se bé, era indispensable per garantir la independència econòmica o una font constant d’ingressos, la posició social i, en última instància, la decència. El matrimoni tenia una transcendència que avui dia resulta impensable, sobretot per a les dones, resignades a esperar que les coses passin.

Tercera reflexió: Com veu Austen l’amor romàntic? Comencem: a “Sentit i sensibilitat” es pot apreciar en quina baixa consideració té l’autora la idea d’amor a primera vista, per no parlar de les conseqüències de creure cegament en les primeres impressions a “Orgull i Prejudici”. En ambdós novel·les es posa de manifest com l’amor només té èxit quan es basa en el coneixement i respecte mutu, que es guanya no només amb les paraules, sinó també amb els fets.

Exemples de matrimonis desafortunats també els trobem a les pàgines de les seves obres. Casar-se únicament per diners, bellesa, joventut o prestigi social sovint acaba amb cors infeliços. Aquest va ser el cas del senyor Bennet, Lady Elliot o Sir Betram i tants altres personatges.

La idea de perfecció, tant femenina com masculina, tampoc està massa ben vista a les novel·les. Els personatges que en fan gala obertament acostumen a ser objecte de censura o mofa per part de l’autora. En una carta dirigida a la seva germana sobre Anne Elliot, la protagonista de “Persuasió”, Austen escrivia: You may perhaps like the heroine, as she is almost too good for me. Les imperfeccions de les seves heroïnes són el que les fa més estimades pels lectors i futurs marits. Si no fos així, com el senyor Knightley s’hauria enamorat d’Emma?

L’autora prefereix la naturalitat a la vanitat, la prudència o realisme al romanticisme exacerbat, la senzillesa a l’heroisme, l’humor al drama romàntic. Un clar exemple el trobem en la creació dels personatges de Chaterine Morland (“L’abadia de Northanger”) o el de Marianne Dashwood (“Sentit i Sensibilitat”).  Ambdues són “víctimes” de la seva pròpia concepció de l’amor romàntic i només l’experiència i els desenganys que viuran les ajudarà a adonar-se de fins a quin punt estaven equivocades.

La veu literària de les petites coses

Il·lustració d'Isabel Bishop per a "Orgull i Prejudici"

Il·lustració d’Isabel Bishop per a “Orgull i Prejudici”

Jane Austen és original i única. La seva narrativa es construeix a base de little matters i una eloqüent i enginyosa capacitat de narrar el dia a dia de la classe mitjana-alta de l’Anglaterra de l’època. Això sí, aportant dos ingredients claus que la diferencien encara més d’altres obres, tant anteriors com posteriors: la voluntat de situar la dona i les seves aspiracions, inquietuds i desitjos al centre de la narració i la seva adorable i medicinal ironia, que tant bé utilitza per descriure els seus personatges.

Austen no dota d’èpica la quotidianitat. Senzillament la situa a primer nivell, de front amb el públic, a qui els diu que parin atenció a aquesta vida en minúscules, que hi tenen molt a descobrir, ja que és allà on realment resideixen  les nostres emocions.

Acabo amb un fragment d’un article del blog Austen Authors en què es discuteix precisament la mateixa qüestió:

Those of us Janeites who have actually read her prose frequently and closely enough to notice that there is not merely “romance” in these pages but wit, clever acerbic remarks, humor and shrewd observation of psychology and human foibles, can say that Jane Austen was also a Satirist, a Pragmatist, a Humorist, and a True Sparkling Wit.

L’article conclou que la genial escriptora és una autora realista, que demostra que tant el romanticisme com el pragmatisme són elements necessaris de les nostres vides, que es complementen un amb l’altre. No puc estar-hi més d’acord.

La seva grandesa com a escriptora és la que fa que les seves paraules, escrites des d’una modesta tauleta de fusta d’un cottage a Hampshire, siguin avui dia universals.

Així que ja ho sabeu, que no us escolti dir que les novel·les d’Austen són sentimentals 😉

Anuncis

Estimada Jane… El WhatsApp de fa 200 anys

La necessitat de comunicar les novetats en el menor temps possible; compartir amb la nostra família i amics què pensem o, senzillament, entretenir-nos recordant anècdotes i parlant de futurs esdeveniments no és pas nou. Avui dia utilitzem aplicacions com WhatsApp, Twitter o l’e-mail, entre moltes d’altres, per estar permanentment connectats amb la gent del nostre entorn. I més enllà de cobrir les nostres expectatives de comunicació, també ens entreté i ens manté informats de l’actualitat que ens interessa.

Com es feia possible aquesta “conversa” en l’època en què va viure Jane Austen i va situar els seus personatges de ficció? La solució és present tant a la vida com en les novel·les que va escriure: les cartes.

L'art d'escriure cartes.

L’art d’escriure cartes, tota una addicció.

Escriure’n era pràcticament una addicció per a les dones de la posició social d’Austen. En rebien una i ja n’estaven escrivint una altra. I és que no només es tractava d’un dels deures assignats a la dona de classe mitja i alta, que permetia complir amb certes formalitats i mantenir el contacte amb la família i els amics, sinó que era una font de plaer i entreteniment.

La conversa, com la d’avui dia, era íntima, distesa i d’una gran vivacitat. I, perquè negar-ho, també com ara en tota carta hi havia la seva dosi de tafaneria. 🙂 Com obviar la descripció de l’excitació que sentien abans d’un ball o la crítica sobre com anaven vestits els convidats? Amb tot, a finals del s. XVIII es considerava el gènere de la carta familiar, eminentment femení, l’ideal civilitzat d’una conversa educada.

Little Matters they are to be sure, but highly important.

Es calcula que al llarg de la seva vida, Jane Austen va escriure al voltant de 2.000 cartes, de les quals només se n’han conservat 161. La seva germana Cassandra, gran amiga i fidel confident, va cremar-ne la immensa majoria per conservar la privacitat de l’escriptora anglesa. Aquest és un dels motius que expliquen la dificultat d’aportar llum sobre la biografia d’Austen, sobretot en allò més íntim.

Durant molt de temps s’ha considerat que les cartes familiars com les d’Austen no tenien cap valor literari ni interès, ja que només parlaven del dia a dia, farcit de trivialitats. En efecte, les cartes que va escriure, com les de qualsevol altre dona de finals del XVIII i principis del XIX, no parlen de política, religió o filosofia, el que hauria estat impropi del caràcter íntim i domèstic d’una jove del seu temps.

L'art d'escriure cartes.

Exemples de cartes escrites a principis del s. XIX.

De què hauria pogut parlar Austen tenint en compte les limitades activitats que el decòrum reservava per a una dona de la seva posició que, a més, es movia en un cercle d’amistats i coneixences reduït? Amb els anys, i davant l’aclaparador èxit de les seves novel·les, l’escriptora ha aconseguit que es doni el valor que mereixen els little matters.

Tot això ens porta a considerar què és el que nosaltres pensem que és important i digne de menció. L’anterior visió, molt masculina, desterra els petits detalls i emocions del nostre dia a dia; aquelles porcions de felicitat o tristesa que orienten els nostres passos i construeixen el nostre futur. I si una cosa té Jane Austen és precisament el geni de posar tot això sobre el paper i dotar-ho de bellesa i atractiu.

Més enllà que les seves cartes puguin ser un retrat de la situació de la dona de l’època, de les seves preocupacions i frustracions, l’escriptora no deixa mai de banda la seva especial capacitat d’observació i ull crític per mostrar-nos el món i les relacions socials des de la seva miradaprofunda alhora que irònica i enginyosa. És per això que no estem davant d’unes cartes asèptiques, ben al contrari. Hi trobarem dobles sentits, jocs de paraules, comentaris imaginatius, humor, i fins i tot, petites dosis de malícia. Tot, sense tenir res particular a dir, com moltes vegades comencen les seves cartes.

Portada de l'edició en castellà de les cartes de Jane Austen.

Portada de l’edició en castellà de les cartes de Jane Austen.

Recentment s’han publicat, per primera vegada en castellà, les 161 cartes que van sobreviure a la delicada censura de la seva germana. Es tracta d’una edició molt treballada publicada per l’editorial dÉpoca. A més, des de la seva web podeu llegir la primera carta de manera gratuïta. Us animo també a llegir la ressenya que en fan a Hislibris, molt completa. Si preferiu llegir les cartes en anglès, una edició molt recomanable és la que presenta Oxford World’s Classics, Selected Letters, a càrrec de Vivien Jones.

Les cartes també tenen una importància cabdal en les novel·les d’Austen. Quantes se n’arriben a escriure només a “Orgull i Prejudici”? S’hi compten fins a 20! I és que les cartes juguen un rol estratègic en cada història: fan avançar la trama, narren esdeveniments que han succeït en paral·lel a l’acció principal o revelen el veritable caràcter d’un personatge.

Pot ser que la carta que més es recordi d’”Orgull i Prejudici” sigui la que escriu el senyor Darcy a Elizabeth quan es troben a Hunsford, després que ella rebutgi la seva proposta de matrimoni. Allò és un punt d’inflexió en la novel·la, com ho són també les dues cartes que la Jane escriu a la seva germana Lizzy comunicant-li la fugida de la Lydia amb en Wickham. Menys dramàtiques, i infinitament més divertides, són les pomposes cartes que escriu el senyor Collins als Bennet, mentre que una de molt esperada pels lectors és la carta que rep Elizabeth de la seva tieta, la senyora Gardiner, confirmant-li que ha estat en Darcy qui ha posat tots els diners i mitjans al seu abast per fer possible el casament de la Lydia amb en Wickham.

Hi ha un article, en un blog titulat Jane Austen. Her life and works, que recomano llegir sobre el paper que desenvolupen les cartes, és a dir, el fet d’escriure’n, a les novel·les d’Austen. És un repàs molt complet, amb moltes exemples concrets extrets d’”Orgull i Prejudici”, “Seny i sentiment”, “Northanger Abbey”, “Persuasió”, etc.

Així mateix, Austen compta amb una novel·la epistolar, escrita possiblement entre 1793 i 1795, Lady Susan, que posa de manifest com aquest gènere estava de moda al segle XVIII. La popular “Seny i sentiment” també va ser escrita de forma epistolar en els seus inicis. I ja que parlem de Lady Susan, deixeu-me dir que, tot i ser un treball de joventut, és una obra molt interessant i agradable de llegir, en la qual l’heroïna protagonista és una dona immoral, adúltera, manipuladora i sense escrúpols, la total antítesi de les heroïnes a què després ens va acostumar l’escriptora.

L'art d'escriure cartes.

Interior de la casa-museu de la Jane Austen, a Chawton.

Durant la segona visita que vaig realitzar a Lyme Park el 2012 —el Pemberley de Colin Firth— vaig poder escriure una carta a mà en un bonic i petit escriptori de fusta, amb el sol d’un dia de primavera entrant per la finestra, des d’on es podia contemplar el parc que envolta la casa. Tots els visitants d’aquesta emblemàtica propietat podíem escriure les cartes que volguéssim que des de Lyme Park la farien arribar als seus destinataris. Va ser una experiència emocionant.

I és que, en l’actual món en què vivim, l’emoció d’escriure, el neguit de l’espera, la sorpresa en començar a llegir… Tot això ha quedat substituït per una immediatesa cada cop més exigent amb si mateixa. L’art d’escriure cartes ha quedat reduït a quelcom del passat, a la consciència que el progrés l’ha fet evolucionar fins a l’actual WhatsApp. Dubto, però, que la satisfacció i el plaer que se n’obté sigui ni remotament el mateix.

Per als nostàlgics com jo us tinc reservada una sorpresa. A Sant Joan de les Abadesses, el Cafè de l’Abadia i l’Ajuntament organitzen el I Certamen de cartes d’amor, això sí, escrites a mà. Podeu guanyar un sopar romàntic al Palau de l’Abadia i un cap de setmana en una masia rural. Teniu fins el 30 d’abril per participar-hi!