Territoris literaris o com les novel·les cobren vida

El programa de divulgació de TVE, Página 2ha dedicat un especial a l’autora d'”Orgull i Prejudici”. El reportatge, conduït per Oscar López, proposa una ruta literària pels espais més significatius de la vida i obra d’Austen, com ara Chatsworth —evocació de Pemberley— o Bath, escenari de “Persuasió” i “Northanger Abbey” i ciutat on va viure l’escriptora. Precisament en aquesta localitat se celebra aquest proper mes de setembre el desè Jane Austen Festival, amb nombroses activitats per a tots els públics que homenatgen l’escriptora anglesa i provoquen un espècie d’orgasme literari entre els més incondicionals. 😉

Especial Jane Austen - Página 2 de TVE

Clica damunt la imatge per veure el reportatge de Página 2.

A destacar del reportatge l’entrevista amb Claire Tomalinbiògrafa d’Austen, en què es posen de relleu dues grans polèmiques: S’assemblava Jane Austen a les seves heroïnes de ficció? Destil·len un subtil feminisme les seves novel·les? Segurament aquestes preguntes mereixin un post a part, que no descarto escriure en breu. Això sí, n’avanço només un apunt: el que és indiscutible d’Austen és que va ser capaç de situar la dona com a protagonista de les històries de ficció, i en primer pla, els seus dilemes, inquietuds i aspiracions.

Si el reportatge televisiu us agrada, us animo a llegir el meu postSeguint les passes d’Elizabeth Bennet‘. No podreu resistir-vos-hi… I és que ambdós continguts parlen de la simbologia literària que adquireixen els territoris.

Situem geogràficament les narracions que admirem i cerquem aquelles referències tangibles que ens apropin íntimament a les pàgines que tant ens han emocionat. És la voluntat de dotar les novel·les d’olor, de tacte, de música. Tots els territoris tenen la seva simbologia literària i la novel·la anglesa sobre la trama matrimonial —llegiu el darrer post del bloc per a més informació— agafa la campanya anglesa i els antics resorts de les classes mitjanes i altes; sense anar més lluny, Bath, per prendre forma en el nostre imaginari.

Anuncis

Existeix una Jane Austen postmoderna?

La trama matrimonial, de Jeffrey Eugenides

Portada de “La trama matrimonial”, de Jeffrey Eugenides.

La trama matrimonial és l’eix temàtic de bona part de les novel·les anglosaxones del s. XIX. Entre elles, les de Jane Austen, George Elliot, Henry James, Thomas Hardy, les germanes Brontë (Emily, Charlotte i Anne), etc., és a dir, obres escrites entre la Regència i l’època victoriana. També és el títol de l’últim llibre de l’escriptor nord-americà Jeffrey Eugenides, autor de “Middlesex” (2003) i “Les verges suïcides” (1993), obra guanyadora d’un Pulitzer (2007). En català, “La trama matrimonial” ha estat publicada per l’Editorial Empúries.

El nou èxit literari d’Eugenides actualitza aquest gènere i el situa als Estats Units dels anys 80. D’una banda, la trama matrimonial és el tema escollit per Madeleine, estudiant de literatura a la Universitat de Brown, per a la seva tesi doctoral. D’altra banda, serà també Madeleine, a qui tant agraden les novel·les decimonòniques, qui es veurà immersa en la seva pròpia trama matrimonial, plena d’alts i baixos, de dubtes i cruïlles en les que haurà de posar a prova la seva maduresa.

En un món en què el matrimoni ja no és l’únic camí cap a la independència i l’accés a una posició social superior i, en definitiva, no garanteix l’èxit a la vida, Madeleine haurà de triar entre en Leonard, un brillant estudiant de biologia, carismàtic i obscur, i en Mitchell, un estudiant de teologia ingenu i tortuós, obsessionat per la Madeleine. Tots, però, esdevenen pretendents uns dels altres segons la veu del narrador, que es va traslladant d’un personatge a un altre amb total transparència i elegància.

D’una manera menys evident que en les novel·les d’Austen —només cal recordar les primeres línies d'”Orgull i Prejudici”— l’autor introdueix subtilment tots els ingredients d’una història al voltant de la trama matrimonial, dama postmoderna inclosa: els diferents candidats, la inclinació de la família, els malentesos, l’origen i posició social, els plans de futur, la lluita entre el que emana del cor i el que insisteix el cap… Amb tot, i a diferències de les heroïnes d’Austen i altres autors, la vida de Madeleine no estarà determinada per la persona amb qui finalment es casi.

Tot, banyat per una pluja finíssima de tristesa, de crisi personal, en què tothom sembla que s’ha posat d’acord en desmuntar l’amor i reduir-lo a pur pensament intel·lectual. De fet, segons confessa el propi Eugenides en una entrevista publicada a El País, va començar a escriure “La trama matrimonial” arran d’una frase que acabava d’escriure:

Les tribulacions amoroses de Madeleine havien començat en una època en què la teoria francesa que estudiava deconstruïa el concepte mateix de l’amor.

Rescato ara la crítica que en va fer Marià Veloy a la revista Time Out, en la qual argumenta que el gran tema de l’obra d’Eugenides és la (im)possibilitat de fer-se adult, sobretot a “La trama matrimonial”. Segons Veloy, —i em sembla una reflexió encertada—, Madeleine, tot i estudiar semiòtica a la Universitat i viure l’auge dels deconstructivistes francesos, se sent identificada en l’ideal de maduresa victorià. Encaixa en la pell d’aquelles heroïnes que semblen cercar la consciència adulta que els permeti escollir pretendent. I fer-ho, és clar, correctament.

Jeffrey Eugenides

Jeffrey Eugenides

El resultat final és que ni Barthes, ni Derrida ni res de res. La Madeleine s’enamora i camina sense xarxa ni arnés. Ironia? En una entrevista al diari ABC, Eugenides afirma que la seva intenció era reflectir aquesta situació: que per més que ens esforcem en ser intel·ligents i analítics, sempre acabem presoners de les nostres passions.

Tradició i postmodernitat en un viatge en què la trama matrimonial encara dóna per escriure una novel·la… potser també deconstruïda? En un article sobre la novel·la aparegut a El Periódico, Sergi Sánchez argumenta que Eugenides aconsegueix «agafar el que tenien d’universal les novel·les de, per exemple, Jane Austen, seguint els seus patrons i estratègies, i a la vegada deconstruir-les, fer una lectura crítica de la seva tradició per fer-ne més visible la modernitat».

No acabaré aquest post sense destacar com la novel·la està farcida de llibres. Llibres que apassionen, que atrapen, que obsessionen i arriben a descriure la intimitat dels personatge d’una manera sorprenent fins i tot per a ells mateixos.

Hi ha qui no s’hauria enamorat si no hagués sentit a parlar de l’amor

Casament d'Elizabeth i Darcy - Orgull i Prejudici

Casament d’Elizabeth i Darcy en l’adaptació televisiva d’Orgull i Prejudici (1995).

Això diu un dels epígrafs de “La trama matrimonial”. Té tota la raó. Lectors i narradors, units miraculosament en el més enrevessat dels laberints, en la prosa poètica en què ens parlem a nosaltres mateixos. «La trama matrimonial és pura metaficció, un llibre que parla sobre la seducció que exerceixen els llibres en la nostra percepció del món», ens recorda l’autor de la crítica a El Periódico. I com ens agrada que ens sedueixin! Tant que adoptem ideals i pensaments que no ens pertanyen. És, doncs, Madeleine, realment lliure? Fins a quin punt hem incorporat en la nostra consciència i imaginari personal el món de les novel·les sobre trama matrimonial? La seva pervivència, tot i que no en el panorama literari, sí es fa palesa en el pensament i accions de Madeleine, i possiblement en el de moltes persones.

Tornant a Jane Austen… Sí, existeix una versió postmoderna de la gran escriptora anglesa. Ara bé, tenia raó Trollope a “Les torres de Barchester” quan afirmava que no hi ha felicitat en l’amor, excepte en el desenllaç d’una novel·la anglesa?

Estimada Jane… El WhatsApp de fa 200 anys

La necessitat de comunicar les novetats en el menor temps possible; compartir amb la nostra família i amics què pensem o, senzillament, entretenir-nos recordant anècdotes i parlant de futurs esdeveniments no és pas nou. Avui dia utilitzem aplicacions com WhatsApp, Twitter o l’e-mail, entre moltes d’altres, per estar permanentment connectats amb la gent del nostre entorn. I més enllà de cobrir les nostres expectatives de comunicació, també ens entreté i ens manté informats de l’actualitat que ens interessa.

Com es feia possible aquesta “conversa” en l’època en què va viure Jane Austen i va situar els seus personatges de ficció? La solució és present tant a la vida com en les novel·les que va escriure: les cartes.

L'art d'escriure cartes.

L’art d’escriure cartes, tota una addicció.

Escriure’n era pràcticament una addicció per a les dones de la posició social d’Austen. En rebien una i ja n’estaven escrivint una altra. I és que no només es tractava d’un dels deures assignats a la dona de classe mitja i alta, que permetia complir amb certes formalitats i mantenir el contacte amb la família i els amics, sinó que era una font de plaer i entreteniment.

La conversa, com la d’avui dia, era íntima, distesa i d’una gran vivacitat. I, perquè negar-ho, també com ara en tota carta hi havia la seva dosi de tafaneria. 🙂 Com obviar la descripció de l’excitació que sentien abans d’un ball o la crítica sobre com anaven vestits els convidats? Amb tot, a finals del s. XVIII es considerava el gènere de la carta familiar, eminentment femení, l’ideal civilitzat d’una conversa educada.

Little Matters they are to be sure, but highly important.

Es calcula que al llarg de la seva vida, Jane Austen va escriure al voltant de 2.000 cartes, de les quals només se n’han conservat 161. La seva germana Cassandra, gran amiga i fidel confident, va cremar-ne la immensa majoria per conservar la privacitat de l’escriptora anglesa. Aquest és un dels motius que expliquen la dificultat d’aportar llum sobre la biografia d’Austen, sobretot en allò més íntim.

Durant molt de temps s’ha considerat que les cartes familiars com les d’Austen no tenien cap valor literari ni interès, ja que només parlaven del dia a dia, farcit de trivialitats. En efecte, les cartes que va escriure, com les de qualsevol altre dona de finals del XVIII i principis del XIX, no parlen de política, religió o filosofia, el que hauria estat impropi del caràcter íntim i domèstic d’una jove del seu temps.

L'art d'escriure cartes.

Exemples de cartes escrites a principis del s. XIX.

De què hauria pogut parlar Austen tenint en compte les limitades activitats que el decòrum reservava per a una dona de la seva posició que, a més, es movia en un cercle d’amistats i coneixences reduït? Amb els anys, i davant l’aclaparador èxit de les seves novel·les, l’escriptora ha aconseguit que es doni el valor que mereixen els little matters.

Tot això ens porta a considerar què és el que nosaltres pensem que és important i digne de menció. L’anterior visió, molt masculina, desterra els petits detalls i emocions del nostre dia a dia; aquelles porcions de felicitat o tristesa que orienten els nostres passos i construeixen el nostre futur. I si una cosa té Jane Austen és precisament el geni de posar tot això sobre el paper i dotar-ho de bellesa i atractiu.

Més enllà que les seves cartes puguin ser un retrat de la situació de la dona de l’època, de les seves preocupacions i frustracions, l’escriptora no deixa mai de banda la seva especial capacitat d’observació i ull crític per mostrar-nos el món i les relacions socials des de la seva miradaprofunda alhora que irònica i enginyosa. És per això que no estem davant d’unes cartes asèptiques, ben al contrari. Hi trobarem dobles sentits, jocs de paraules, comentaris imaginatius, humor, i fins i tot, petites dosis de malícia. Tot, sense tenir res particular a dir, com moltes vegades comencen les seves cartes.

Portada de l'edició en castellà de les cartes de Jane Austen.

Portada de l’edició en castellà de les cartes de Jane Austen.

Recentment s’han publicat, per primera vegada en castellà, les 161 cartes que van sobreviure a la delicada censura de la seva germana. Es tracta d’una edició molt treballada publicada per l’editorial dÉpoca. A més, des de la seva web podeu llegir la primera carta de manera gratuïta. Us animo també a llegir la ressenya que en fan a Hislibris, molt completa. Si preferiu llegir les cartes en anglès, una edició molt recomanable és la que presenta Oxford World’s Classics, Selected Letters, a càrrec de Vivien Jones.

Les cartes també tenen una importància cabdal en les novel·les d’Austen. Quantes se n’arriben a escriure només a “Orgull i Prejudici”? S’hi compten fins a 20! I és que les cartes juguen un rol estratègic en cada història: fan avançar la trama, narren esdeveniments que han succeït en paral·lel a l’acció principal o revelen el veritable caràcter d’un personatge.

Pot ser que la carta que més es recordi d’”Orgull i Prejudici” sigui la que escriu el senyor Darcy a Elizabeth quan es troben a Hunsford, després que ella rebutgi la seva proposta de matrimoni. Allò és un punt d’inflexió en la novel·la, com ho són també les dues cartes que la Jane escriu a la seva germana Lizzy comunicant-li la fugida de la Lydia amb en Wickham. Menys dramàtiques, i infinitament més divertides, són les pomposes cartes que escriu el senyor Collins als Bennet, mentre que una de molt esperada pels lectors és la carta que rep Elizabeth de la seva tieta, la senyora Gardiner, confirmant-li que ha estat en Darcy qui ha posat tots els diners i mitjans al seu abast per fer possible el casament de la Lydia amb en Wickham.

Hi ha un article, en un blog titulat Jane Austen. Her life and works, que recomano llegir sobre el paper que desenvolupen les cartes, és a dir, el fet d’escriure’n, a les novel·les d’Austen. És un repàs molt complet, amb moltes exemples concrets extrets d’”Orgull i Prejudici”, “Seny i sentiment”, “Northanger Abbey”, “Persuasió”, etc.

Així mateix, Austen compta amb una novel·la epistolar, escrita possiblement entre 1793 i 1795, Lady Susan, que posa de manifest com aquest gènere estava de moda al segle XVIII. La popular “Seny i sentiment” també va ser escrita de forma epistolar en els seus inicis. I ja que parlem de Lady Susan, deixeu-me dir que, tot i ser un treball de joventut, és una obra molt interessant i agradable de llegir, en la qual l’heroïna protagonista és una dona immoral, adúltera, manipuladora i sense escrúpols, la total antítesi de les heroïnes a què després ens va acostumar l’escriptora.

L'art d'escriure cartes.

Interior de la casa-museu de la Jane Austen, a Chawton.

Durant la segona visita que vaig realitzar a Lyme Park el 2012 —el Pemberley de Colin Firth— vaig poder escriure una carta a mà en un bonic i petit escriptori de fusta, amb el sol d’un dia de primavera entrant per la finestra, des d’on es podia contemplar el parc que envolta la casa. Tots els visitants d’aquesta emblemàtica propietat podíem escriure les cartes que volguéssim que des de Lyme Park la farien arribar als seus destinataris. Va ser una experiència emocionant.

I és que, en l’actual món en què vivim, l’emoció d’escriure, el neguit de l’espera, la sorpresa en començar a llegir… Tot això ha quedat substituït per una immediatesa cada cop més exigent amb si mateixa. L’art d’escriure cartes ha quedat reduït a quelcom del passat, a la consciència que el progrés l’ha fet evolucionar fins a l’actual WhatsApp. Dubto, però, que la satisfacció i el plaer que se n’obté sigui ni remotament el mateix.

Per als nostàlgics com jo us tinc reservada una sorpresa. A Sant Joan de les Abadesses, el Cafè de l’Abadia i l’Ajuntament organitzen el I Certamen de cartes d’amor, això sí, escrites a mà. Podeu guanyar un sopar romàntic al Palau de l’Abadia i un cap de setmana en una masia rural. Teniu fins el 30 d’abril per participar-hi!

Seguint les passes d’Elizabeth Bennet

En el primer article d’aquest bloc ja vaig parlar de l’estat d’ànim austenià. Que l’experiència de llegir les novel·les de Jane Austen sobrepassa les seves pàgines és un fet innegable. Però, què és exactament aquest estat d’ànim? I com trobar-lo? Amb els anys, he pogut observar i comprovar en primera persona que la nostra ànima, de manera lliure i voluntària, s’associa a un paisatge, que no és res més que una cerca de com voldríem ser i veure’ns a nosaltres mateixos; un mirall del nostre interior, d’allò que en secret o a viva veu desitgem. No és que vulgui relacionar Austen amb el romanticisme alemany, però sí posar de manifest com molts dels seus lectors, entre els quals m’hi incloc, emprenen aquesta recerca que els porta a l’Anglaterra rural, a contemplar-la amb l’admiració i emoció amb què es mira la pintura d’un mestre.

Chatsworth Park; Derbyshire. Autor: Oscar Cortés.

Chatsworth Park; Derbyshire. Autor: Oscar Cortés.

L’estiu del 2010 vaig decidir viatjar fins a les East Midlands seguint les passes d’Elizabeth Bennet i els Gardiner per Derbyshire. Si heu llegit “Orgull i Prejudici“, i imagino que així és, sabreu que els Gardiner, tiets de la Lizzy, la conviden a un viatge de plaer que els ha de dur fins al Lake District. A causa dels compromisos professionals del senyor Gardiner a Londres, decideixen a última hora recórrer el Peak District, situat més al sud. Després de les fortes emocions viscudes a Hunsford mentre es trobava amb els Collins, la perspectiva de passar una temporada amb els oncles fent turisme és més que ben rebuda: un autèntic bàlsam.

“My dear, dear aunt,” she rapturously cried, “what delight! what felicity! You give me fresh life and vigour. Adieu to disappointment and spleen. What are men to rocks and mountains? Oh! what hours of transport we shall spend!”

Comencem?

Durant aquest viatge, l’Elizabeth i els seus oncles visitaran Pemberley, llar d’en Darcy. Amb la ironia i humor que caracteritzen la Lizzy, en resposta a la pregunta que li formula la seva germana Jane sobre des de quan estima en Darcy, ella li contesta:

“It has been coming on so gradually, that I hardly know when it began. But I believe I must date it from my first seeing his beautiful grounds at Pemberley.'”

Fora bromes, de ben segur que Pemberley impressionaria a qualsevol, tant com ho fan avui dia Chatsworth House i Lyme Park House. La primera va ser la localització escollida per a la pel·lícula de 2005, dirigida per Joe Wright, i la segona per a l’adaptació que en va fer la BBC el 1995. Una es pot sentir talment com una heroïna d’Austen recorrent les seves sales —menció a part mereix la biblioteca de Lyme, el clímax de la visita—, passejant pels jardins en silenci o descansant en un banc sota un arbre immens, just al mig d’un prat d’aquell verd tan intens. Tant una propietat com l’altra mereixen un dia sencer de visita, com a mínim. 🙂

El Peak District amaga molts més tresors. Un d’ells ens recorda a una Keira Knightley perduda en els seus pensaments, damunt d’un precipici rocós. Es tracta de Stanage Edge, una mena de muralla en escarpa al natural, que corona prats, petits poblets de pedra i erms —els famosos moors, popularitzats a la literatura per les germanes Brontë. Stanage Edge és molt popular entre els escaladors, i sempre hi fa vent, el que ens recorda el vincle entre ànima i natura a “Cims borrascosos” (Wuthering Heights, en anglès). De nou, el paisatge modela la nostra ànima i possiblement també a l’inrevés.

Una passejada que no ens podem perdre és la que ens porta d’Ilam Park a Dovedale i a les seves famoses Stepping Stones. És  una opció tranquil·la, tot i que força turística, que permet gaudir durant ben bé una hora d’una de les distraccions de Jane Austen i d’altres dones de la seva mateixa condició social. És també una de les meves distraccions preferides. 🙂

Altres localitzacions que es mencionen a “Orgull i Prejudici” i que val la pena visitar —tot i que jo no vaig tenir oportunitat de fer-ho— és el poble de Matlock i el que es coneix com a White Peak Estate, que si bé Dovedale i Ilam Park es troben entre els seus dominis, té molts altres punts d’interès per gaudir d’un viatge molt semblant al que va fer Elizabeth a la ficció.

Misteri i crim després del final feliç

La muerte llega a Pemberley (Death comes to Pemberley, en anglès) és el darrer llibre de l’escriptora anglesa P.D. James, gran dama del misteri i el crim dins i fora del Regne Unit. Un títol suggerent, i fins i tot inquietant, per als nombrosos amants de l’obra de Jane Austen, i en especial, de la novel·la “Orgull i Prejudici“.

Què passa després del final feliç és una de les preguntes que tot lector d’Austen es formula un cop acaba de llegir un dels seus llibres. La resposta és precisament el que ofereix P.D. James; una resposta que sap estar a l’alçada del repte que es planteja l’escriptora anglesa: un homenatge a qui va ser una de les seves referències de joventut.

La muerte llega a Pemberley, de P.D. James

La versió detectivesca d'”Orgull i Prejudici” ha estat tot un èxit de vendes.

Som a l’any 1803. Fa 6 anys que Elizabeth i Darcy viuen feliçment a Pemberley. Aparentment, res hauria d’alterar en excés la seva plàcida existència. La nit abans d’un ball, però, tot es torça per un tràgic esdeveniment que durà el misteri, el temor i la desconfiança als protagonistes d’aquesta història.

P.D. James recrea amb molta eficàcia el món de principis del segle XIX, reproduint amb èxit l’univers i llenguatge d’Austen. Així, el lector es retroba amb la Jane i en Bingley, en Wickham i la Lydia, el senyor Bennet o Lady Catherine de Bourgh, entre d’altres. Però també en descobreix de nous, que donen forma a una trama en què el lector passa de l’alegria d’haver donat una continuació a “Orgull i Prejudici”, a l’impuls de continuar llegint, a la necessitat de saber què pot revelar el següent capítol que l’ajudi a encaixar les peces del trencaclosques creat per P.D. James.

Per a tot fan d’Austen, l’atractiu del llibre és innegable. D’una banda, té l’oportunitat d’anar un pas més enllà i descobrir la veu interior de personatges com el propi Darcy, veure com ha evolucionat la seva germana Georgiana amb els anys o aprofundir en d’altres que a “Orgull i Prejudici” tenen un paper secundari, com seria el cas del coronel Fitzwilliam, a més de conèixer-ne de nous. D’altra banda, i gràcies a les llicències de l’escriptora, pot accedir a noves lectures de l’obra original d’Austen: P.D. James comparteix amb el lector la seva interpretació d’alguns dels actes i motivacions dels personatges de la novel·la, potser més per intuïció que per allò que va deixar escrit Austen o va preferir ometre.

Pride and Prejudice, de Jane Austen

Portada d’una edició de “Pride and Prejudice”, de Jane Austen.

Aquestes llicències encara donen un pas més, ja que han de recrear, d’una manera versemblant, la reacció dels personatges després dels anys i davant d’un crim sense culpable. Quin serà el comportament d’Elizabeth, ara que és mare de dos fills i s’ha convertit en la senyora Darcy? Mantindrà la seva ironia i independència? I en Darcy, continuarà sent l’home recte i noble a què té acostumat el seu públic? Que Pemberley sigui l’escenari d’un crim ha d’alterar, per força, els seus habitants. P.D. James sap traslladar el clima de tensió i por que es viu a l’interior dels personatges. Els seus pensaments es tornen més foscos, el dubte i la culpa afloren i ells mateixos s’arriben a posar-se en qüestió. L’aposta de l’escriptora és subjectiva, però encertada.

El final, com no podia ser d’una altra manera, també fa honor a les novel·les d’Austen. L’escriptora és benèvola amb la trama que ella mateixa ha teixit per a l’ocasió. Fins i tot, P.D. James hi incorpora, tot i que de manera accessòria, una història d’amor. Es podia deixar de banda aquest aspecte? Més divertit és, però, trobar en el llibre referències a altres obres, com per exemple d'”Emma” i “Persuasió”. És una sorpresa molt agradable. 🙂

En definitiva, P.D. James aconsegueix un relat rodó, situant els protagonistes d'”Orgull i Prejudici” on mai se’ls esperaria trobar: en una història de crim i misteri —exceptuant, és clar, l’agosarada Orgullo, Prejuicio y Zombis.

La muerte llega a Pemberley és elegant i respectuosa. Dóna gust de llegir!

En voleu fer un tast? Aquí teniu el booktrailer de la novel·la.

Recomano, a més, la lectura de la ressenya que en va fer el New York Times. Algunes de les observacions del periodista Charles McGrath les comparteixo, sobretot pel que fa al dibuix de personatges com Elizabeth.