Existeix una Jane Austen postmoderna?

La trama matrimonial, de Jeffrey Eugenides

Portada de “La trama matrimonial”, de Jeffrey Eugenides.

La trama matrimonial és l’eix temàtic de bona part de les novel·les anglosaxones del s. XIX. Entre elles, les de Jane Austen, George Elliot, Henry James, Thomas Hardy, les germanes Brontë (Emily, Charlotte i Anne), etc., és a dir, obres escrites entre la Regència i l’època victoriana. També és el títol de l’últim llibre de l’escriptor nord-americà Jeffrey Eugenides, autor de “Middlesex” (2003) i “Les verges suïcides” (1993), obra guanyadora d’un Pulitzer (2007). En català, “La trama matrimonial” ha estat publicada per l’Editorial Empúries.

El nou èxit literari d’Eugenides actualitza aquest gènere i el situa als Estats Units dels anys 80. D’una banda, la trama matrimonial és el tema escollit per Madeleine, estudiant de literatura a la Universitat de Brown, per a la seva tesi doctoral. D’altra banda, serà també Madeleine, a qui tant agraden les novel·les decimonòniques, qui es veurà immersa en la seva pròpia trama matrimonial, plena d’alts i baixos, de dubtes i cruïlles en les que haurà de posar a prova la seva maduresa.

En un món en què el matrimoni ja no és l’únic camí cap a la independència i l’accés a una posició social superior i, en definitiva, no garanteix l’èxit a la vida, Madeleine haurà de triar entre en Leonard, un brillant estudiant de biologia, carismàtic i obscur, i en Mitchell, un estudiant de teologia ingenu i tortuós, obsessionat per la Madeleine. Tots, però, esdevenen pretendents uns dels altres segons la veu del narrador, que es va traslladant d’un personatge a un altre amb total transparència i elegància.

D’una manera menys evident que en les novel·les d’Austen —només cal recordar les primeres línies d'”Orgull i Prejudici”— l’autor introdueix subtilment tots els ingredients d’una història al voltant de la trama matrimonial, dama postmoderna inclosa: els diferents candidats, la inclinació de la família, els malentesos, l’origen i posició social, els plans de futur, la lluita entre el que emana del cor i el que insisteix el cap… Amb tot, i a diferències de les heroïnes d’Austen i altres autors, la vida de Madeleine no estarà determinada per la persona amb qui finalment es casi.

Tot, banyat per una pluja finíssima de tristesa, de crisi personal, en què tothom sembla que s’ha posat d’acord en desmuntar l’amor i reduir-lo a pur pensament intel·lectual. De fet, segons confessa el propi Eugenides en una entrevista publicada a El País, va començar a escriure “La trama matrimonial” arran d’una frase que acabava d’escriure:

Les tribulacions amoroses de Madeleine havien començat en una època en què la teoria francesa que estudiava deconstruïa el concepte mateix de l’amor.

Rescato ara la crítica que en va fer Marià Veloy a la revista Time Out, en la qual argumenta que el gran tema de l’obra d’Eugenides és la (im)possibilitat de fer-se adult, sobretot a “La trama matrimonial”. Segons Veloy, —i em sembla una reflexió encertada—, Madeleine, tot i estudiar semiòtica a la Universitat i viure l’auge dels deconstructivistes francesos, se sent identificada en l’ideal de maduresa victorià. Encaixa en la pell d’aquelles heroïnes que semblen cercar la consciència adulta que els permeti escollir pretendent. I fer-ho, és clar, correctament.

Jeffrey Eugenides

Jeffrey Eugenides

El resultat final és que ni Barthes, ni Derrida ni res de res. La Madeleine s’enamora i camina sense xarxa ni arnés. Ironia? En una entrevista al diari ABC, Eugenides afirma que la seva intenció era reflectir aquesta situació: que per més que ens esforcem en ser intel·ligents i analítics, sempre acabem presoners de les nostres passions.

Tradició i postmodernitat en un viatge en què la trama matrimonial encara dóna per escriure una novel·la… potser també deconstruïda? En un article sobre la novel·la aparegut a El Periódico, Sergi Sánchez argumenta que Eugenides aconsegueix «agafar el que tenien d’universal les novel·les de, per exemple, Jane Austen, seguint els seus patrons i estratègies, i a la vegada deconstruir-les, fer una lectura crítica de la seva tradició per fer-ne més visible la modernitat».

No acabaré aquest post sense destacar com la novel·la està farcida de llibres. Llibres que apassionen, que atrapen, que obsessionen i arriben a descriure la intimitat dels personatge d’una manera sorprenent fins i tot per a ells mateixos.

Hi ha qui no s’hauria enamorat si no hagués sentit a parlar de l’amor

Casament d'Elizabeth i Darcy - Orgull i Prejudici

Casament d’Elizabeth i Darcy en l’adaptació televisiva d’Orgull i Prejudici (1995).

Això diu un dels epígrafs de “La trama matrimonial”. Té tota la raó. Lectors i narradors, units miraculosament en el més enrevessat dels laberints, en la prosa poètica en què ens parlem a nosaltres mateixos. «La trama matrimonial és pura metaficció, un llibre que parla sobre la seducció que exerceixen els llibres en la nostra percepció del món», ens recorda l’autor de la crítica a El Periódico. I com ens agrada que ens sedueixin! Tant que adoptem ideals i pensaments que no ens pertanyen. És, doncs, Madeleine, realment lliure? Fins a quin punt hem incorporat en la nostra consciència i imaginari personal el món de les novel·les sobre trama matrimonial? La seva pervivència, tot i que no en el panorama literari, sí es fa palesa en el pensament i accions de Madeleine, i possiblement en el de moltes persones.

Tornant a Jane Austen… Sí, existeix una versió postmoderna de la gran escriptora anglesa. Ara bé, tenia raó Trollope a “Les torres de Barchester” quan afirmava que no hi ha felicitat en l’amor, excepte en el desenllaç d’una novel·la anglesa?

Misteri i crim després del final feliç

La muerte llega a Pemberley (Death comes to Pemberley, en anglès) és el darrer llibre de l’escriptora anglesa P.D. James, gran dama del misteri i el crim dins i fora del Regne Unit. Un títol suggerent, i fins i tot inquietant, per als nombrosos amants de l’obra de Jane Austen, i en especial, de la novel·la “Orgull i Prejudici“.

Què passa després del final feliç és una de les preguntes que tot lector d’Austen es formula un cop acaba de llegir un dels seus llibres. La resposta és precisament el que ofereix P.D. James; una resposta que sap estar a l’alçada del repte que es planteja l’escriptora anglesa: un homenatge a qui va ser una de les seves referències de joventut.

La muerte llega a Pemberley, de P.D. James

La versió detectivesca d'”Orgull i Prejudici” ha estat tot un èxit de vendes.

Som a l’any 1803. Fa 6 anys que Elizabeth i Darcy viuen feliçment a Pemberley. Aparentment, res hauria d’alterar en excés la seva plàcida existència. La nit abans d’un ball, però, tot es torça per un tràgic esdeveniment que durà el misteri, el temor i la desconfiança als protagonistes d’aquesta història.

P.D. James recrea amb molta eficàcia el món de principis del segle XIX, reproduint amb èxit l’univers i llenguatge d’Austen. Així, el lector es retroba amb la Jane i en Bingley, en Wickham i la Lydia, el senyor Bennet o Lady Catherine de Bourgh, entre d’altres. Però també en descobreix de nous, que donen forma a una trama en què el lector passa de l’alegria d’haver donat una continuació a “Orgull i Prejudici”, a l’impuls de continuar llegint, a la necessitat de saber què pot revelar el següent capítol que l’ajudi a encaixar les peces del trencaclosques creat per P.D. James.

Per a tot fan d’Austen, l’atractiu del llibre és innegable. D’una banda, té l’oportunitat d’anar un pas més enllà i descobrir la veu interior de personatges com el propi Darcy, veure com ha evolucionat la seva germana Georgiana amb els anys o aprofundir en d’altres que a “Orgull i Prejudici” tenen un paper secundari, com seria el cas del coronel Fitzwilliam, a més de conèixer-ne de nous. D’altra banda, i gràcies a les llicències de l’escriptora, pot accedir a noves lectures de l’obra original d’Austen: P.D. James comparteix amb el lector la seva interpretació d’alguns dels actes i motivacions dels personatges de la novel·la, potser més per intuïció que per allò que va deixar escrit Austen o va preferir ometre.

Pride and Prejudice, de Jane Austen

Portada d’una edició de “Pride and Prejudice”, de Jane Austen.

Aquestes llicències encara donen un pas més, ja que han de recrear, d’una manera versemblant, la reacció dels personatges després dels anys i davant d’un crim sense culpable. Quin serà el comportament d’Elizabeth, ara que és mare de dos fills i s’ha convertit en la senyora Darcy? Mantindrà la seva ironia i independència? I en Darcy, continuarà sent l’home recte i noble a què té acostumat el seu públic? Que Pemberley sigui l’escenari d’un crim ha d’alterar, per força, els seus habitants. P.D. James sap traslladar el clima de tensió i por que es viu a l’interior dels personatges. Els seus pensaments es tornen més foscos, el dubte i la culpa afloren i ells mateixos s’arriben a posar-se en qüestió. L’aposta de l’escriptora és subjectiva, però encertada.

El final, com no podia ser d’una altra manera, també fa honor a les novel·les d’Austen. L’escriptora és benèvola amb la trama que ella mateixa ha teixit per a l’ocasió. Fins i tot, P.D. James hi incorpora, tot i que de manera accessòria, una història d’amor. Es podia deixar de banda aquest aspecte? Més divertit és, però, trobar en el llibre referències a altres obres, com per exemple d'”Emma” i “Persuasió”. És una sorpresa molt agradable. 🙂

En definitiva, P.D. James aconsegueix un relat rodó, situant els protagonistes d'”Orgull i Prejudici” on mai se’ls esperaria trobar: en una història de crim i misteri —exceptuant, és clar, l’agosarada Orgullo, Prejuicio y Zombis.

La muerte llega a Pemberley és elegant i respectuosa. Dóna gust de llegir!

En voleu fer un tast? Aquí teniu el booktrailer de la novel·la.

Recomano, a més, la lectura de la ressenya que en va fer el New York Times. Algunes de les observacions del periodista Charles McGrath les comparteixo, sobretot pel que fa al dibuix de personatges com Elizabeth.