Territoris literaris o com les novel·les cobren vida

El programa de divulgació de TVE, Página 2ha dedicat un especial a l’autora d'”Orgull i Prejudici”. El reportatge, conduït per Oscar López, proposa una ruta literària pels espais més significatius de la vida i obra d’Austen, com ara Chatsworth —evocació de Pemberley— o Bath, escenari de “Persuasió” i “Northanger Abbey” i ciutat on va viure l’escriptora. Precisament en aquesta localitat se celebra aquest proper mes de setembre el desè Jane Austen Festival, amb nombroses activitats per a tots els públics que homenatgen l’escriptora anglesa i provoquen un espècie d’orgasme literari entre els més incondicionals. 😉

Especial Jane Austen - Página 2 de TVE

Clica damunt la imatge per veure el reportatge de Página 2.

A destacar del reportatge l’entrevista amb Claire Tomalinbiògrafa d’Austen, en què es posen de relleu dues grans polèmiques: S’assemblava Jane Austen a les seves heroïnes de ficció? Destil·len un subtil feminisme les seves novel·les? Segurament aquestes preguntes mereixin un post a part, que no descarto escriure en breu. Això sí, n’avanço només un apunt: el que és indiscutible d’Austen és que va ser capaç de situar la dona com a protagonista de les històries de ficció, i en primer pla, els seus dilemes, inquietuds i aspiracions.

Si el reportatge televisiu us agrada, us animo a llegir el meu postSeguint les passes d’Elizabeth Bennet‘. No podreu resistir-vos-hi… I és que ambdós continguts parlen de la simbologia literària que adquireixen els territoris.

Situem geogràficament les narracions que admirem i cerquem aquelles referències tangibles que ens apropin íntimament a les pàgines que tant ens han emocionat. És la voluntat de dotar les novel·les d’olor, de tacte, de música. Tots els territoris tenen la seva simbologia literària i la novel·la anglesa sobre la trama matrimonial —llegiu el darrer post del bloc per a més informació— agafa la campanya anglesa i els antics resorts de les classes mitjanes i altes; sense anar més lluny, Bath, per prendre forma en el nostre imaginari.

Anuncis

Existeix una Jane Austen postmoderna?

La trama matrimonial, de Jeffrey Eugenides

Portada de “La trama matrimonial”, de Jeffrey Eugenides.

La trama matrimonial és l’eix temàtic de bona part de les novel·les anglosaxones del s. XIX. Entre elles, les de Jane Austen, George Elliot, Henry James, Thomas Hardy, les germanes Brontë (Emily, Charlotte i Anne), etc., és a dir, obres escrites entre la Regència i l’època victoriana. També és el títol de l’últim llibre de l’escriptor nord-americà Jeffrey Eugenides, autor de “Middlesex” (2003) i “Les verges suïcides” (1993), obra guanyadora d’un Pulitzer (2007). En català, “La trama matrimonial” ha estat publicada per l’Editorial Empúries.

El nou èxit literari d’Eugenides actualitza aquest gènere i el situa als Estats Units dels anys 80. D’una banda, la trama matrimonial és el tema escollit per Madeleine, estudiant de literatura a la Universitat de Brown, per a la seva tesi doctoral. D’altra banda, serà també Madeleine, a qui tant agraden les novel·les decimonòniques, qui es veurà immersa en la seva pròpia trama matrimonial, plena d’alts i baixos, de dubtes i cruïlles en les que haurà de posar a prova la seva maduresa.

En un món en què el matrimoni ja no és l’únic camí cap a la independència i l’accés a una posició social superior i, en definitiva, no garanteix l’èxit a la vida, Madeleine haurà de triar entre en Leonard, un brillant estudiant de biologia, carismàtic i obscur, i en Mitchell, un estudiant de teologia ingenu i tortuós, obsessionat per la Madeleine. Tots, però, esdevenen pretendents uns dels altres segons la veu del narrador, que es va traslladant d’un personatge a un altre amb total transparència i elegància.

D’una manera menys evident que en les novel·les d’Austen —només cal recordar les primeres línies d'”Orgull i Prejudici”— l’autor introdueix subtilment tots els ingredients d’una història al voltant de la trama matrimonial, dama postmoderna inclosa: els diferents candidats, la inclinació de la família, els malentesos, l’origen i posició social, els plans de futur, la lluita entre el que emana del cor i el que insisteix el cap… Amb tot, i a diferències de les heroïnes d’Austen i altres autors, la vida de Madeleine no estarà determinada per la persona amb qui finalment es casi.

Tot, banyat per una pluja finíssima de tristesa, de crisi personal, en què tothom sembla que s’ha posat d’acord en desmuntar l’amor i reduir-lo a pur pensament intel·lectual. De fet, segons confessa el propi Eugenides en una entrevista publicada a El País, va començar a escriure “La trama matrimonial” arran d’una frase que acabava d’escriure:

Les tribulacions amoroses de Madeleine havien començat en una època en què la teoria francesa que estudiava deconstruïa el concepte mateix de l’amor.

Rescato ara la crítica que en va fer Marià Veloy a la revista Time Out, en la qual argumenta que el gran tema de l’obra d’Eugenides és la (im)possibilitat de fer-se adult, sobretot a “La trama matrimonial”. Segons Veloy, —i em sembla una reflexió encertada—, Madeleine, tot i estudiar semiòtica a la Universitat i viure l’auge dels deconstructivistes francesos, se sent identificada en l’ideal de maduresa victorià. Encaixa en la pell d’aquelles heroïnes que semblen cercar la consciència adulta que els permeti escollir pretendent. I fer-ho, és clar, correctament.

Jeffrey Eugenides

Jeffrey Eugenides

El resultat final és que ni Barthes, ni Derrida ni res de res. La Madeleine s’enamora i camina sense xarxa ni arnés. Ironia? En una entrevista al diari ABC, Eugenides afirma que la seva intenció era reflectir aquesta situació: que per més que ens esforcem en ser intel·ligents i analítics, sempre acabem presoners de les nostres passions.

Tradició i postmodernitat en un viatge en què la trama matrimonial encara dóna per escriure una novel·la… potser també deconstruïda? En un article sobre la novel·la aparegut a El Periódico, Sergi Sánchez argumenta que Eugenides aconsegueix «agafar el que tenien d’universal les novel·les de, per exemple, Jane Austen, seguint els seus patrons i estratègies, i a la vegada deconstruir-les, fer una lectura crítica de la seva tradició per fer-ne més visible la modernitat».

No acabaré aquest post sense destacar com la novel·la està farcida de llibres. Llibres que apassionen, que atrapen, que obsessionen i arriben a descriure la intimitat dels personatge d’una manera sorprenent fins i tot per a ells mateixos.

Hi ha qui no s’hauria enamorat si no hagués sentit a parlar de l’amor

Casament d'Elizabeth i Darcy - Orgull i Prejudici

Casament d’Elizabeth i Darcy en l’adaptació televisiva d’Orgull i Prejudici (1995).

Això diu un dels epígrafs de “La trama matrimonial”. Té tota la raó. Lectors i narradors, units miraculosament en el més enrevessat dels laberints, en la prosa poètica en què ens parlem a nosaltres mateixos. «La trama matrimonial és pura metaficció, un llibre que parla sobre la seducció que exerceixen els llibres en la nostra percepció del món», ens recorda l’autor de la crítica a El Periódico. I com ens agrada que ens sedueixin! Tant que adoptem ideals i pensaments que no ens pertanyen. És, doncs, Madeleine, realment lliure? Fins a quin punt hem incorporat en la nostra consciència i imaginari personal el món de les novel·les sobre trama matrimonial? La seva pervivència, tot i que no en el panorama literari, sí es fa palesa en el pensament i accions de Madeleine, i possiblement en el de moltes persones.

Tornant a Jane Austen… Sí, existeix una versió postmoderna de la gran escriptora anglesa. Ara bé, tenia raó Trollope a “Les torres de Barchester” quan afirmava que no hi ha felicitat en l’amor, excepte en el desenllaç d’una novel·la anglesa?