Imatges poètiques. La pluja

Imatges poètiques. La pluja

La Jane està asseguda contemplant la pluja. Resguardada i tranquil·la, observa amb posat seriós com la pluja cau i neteja, incansable, el paisatge. La llum sembla que no tingui color i tot fa olor de nou; una olor que només pot ser de color verd i gris. Fa fresca però a la pell li agrada. Ha estat una pluja inesperada, sorgida potser d’un impuls sincer o pensament arrauxat, per després entrar en calma, donant pas a la melangia del cos, a una tristesa serena i antiga. La Jane somriu. Foto de Lyme Park, Derbyshire. Estiu de 2010.

Anuncis

Estimada Jane… El WhatsApp de fa 200 anys

La necessitat de comunicar les novetats en el menor temps possible; compartir amb la nostra família i amics què pensem o, senzillament, entretenir-nos recordant anècdotes i parlant de futurs esdeveniments no és pas nou. Avui dia utilitzem aplicacions com WhatsApp, Twitter o l’e-mail, entre moltes d’altres, per estar permanentment connectats amb la gent del nostre entorn. I més enllà de cobrir les nostres expectatives de comunicació, també ens entreté i ens manté informats de l’actualitat que ens interessa.

Com es feia possible aquesta “conversa” en l’època en què va viure Jane Austen i va situar els seus personatges de ficció? La solució és present tant a la vida com en les novel·les que va escriure: les cartes.

L'art d'escriure cartes.

L’art d’escriure cartes, tota una addicció.

Escriure’n era pràcticament una addicció per a les dones de la posició social d’Austen. En rebien una i ja n’estaven escrivint una altra. I és que no només es tractava d’un dels deures assignats a la dona de classe mitja i alta, que permetia complir amb certes formalitats i mantenir el contacte amb la família i els amics, sinó que era una font de plaer i entreteniment.

La conversa, com la d’avui dia, era íntima, distesa i d’una gran vivacitat. I, perquè negar-ho, també com ara en tota carta hi havia la seva dosi de tafaneria. 🙂 Com obviar la descripció de l’excitació que sentien abans d’un ball o la crítica sobre com anaven vestits els convidats? Amb tot, a finals del s. XVIII es considerava el gènere de la carta familiar, eminentment femení, l’ideal civilitzat d’una conversa educada.

Little Matters they are to be sure, but highly important.

Es calcula que al llarg de la seva vida, Jane Austen va escriure al voltant de 2.000 cartes, de les quals només se n’han conservat 161. La seva germana Cassandra, gran amiga i fidel confident, va cremar-ne la immensa majoria per conservar la privacitat de l’escriptora anglesa. Aquest és un dels motius que expliquen la dificultat d’aportar llum sobre la biografia d’Austen, sobretot en allò més íntim.

Durant molt de temps s’ha considerat que les cartes familiars com les d’Austen no tenien cap valor literari ni interès, ja que només parlaven del dia a dia, farcit de trivialitats. En efecte, les cartes que va escriure, com les de qualsevol altre dona de finals del XVIII i principis del XIX, no parlen de política, religió o filosofia, el que hauria estat impropi del caràcter íntim i domèstic d’una jove del seu temps.

L'art d'escriure cartes.

Exemples de cartes escrites a principis del s. XIX.

De què hauria pogut parlar Austen tenint en compte les limitades activitats que el decòrum reservava per a una dona de la seva posició que, a més, es movia en un cercle d’amistats i coneixences reduït? Amb els anys, i davant l’aclaparador èxit de les seves novel·les, l’escriptora ha aconseguit que es doni el valor que mereixen els little matters.

Tot això ens porta a considerar què és el que nosaltres pensem que és important i digne de menció. L’anterior visió, molt masculina, desterra els petits detalls i emocions del nostre dia a dia; aquelles porcions de felicitat o tristesa que orienten els nostres passos i construeixen el nostre futur. I si una cosa té Jane Austen és precisament el geni de posar tot això sobre el paper i dotar-ho de bellesa i atractiu.

Més enllà que les seves cartes puguin ser un retrat de la situació de la dona de l’època, de les seves preocupacions i frustracions, l’escriptora no deixa mai de banda la seva especial capacitat d’observació i ull crític per mostrar-nos el món i les relacions socials des de la seva miradaprofunda alhora que irònica i enginyosa. És per això que no estem davant d’unes cartes asèptiques, ben al contrari. Hi trobarem dobles sentits, jocs de paraules, comentaris imaginatius, humor, i fins i tot, petites dosis de malícia. Tot, sense tenir res particular a dir, com moltes vegades comencen les seves cartes.

Portada de l'edició en castellà de les cartes de Jane Austen.

Portada de l’edició en castellà de les cartes de Jane Austen.

Recentment s’han publicat, per primera vegada en castellà, les 161 cartes que van sobreviure a la delicada censura de la seva germana. Es tracta d’una edició molt treballada publicada per l’editorial dÉpoca. A més, des de la seva web podeu llegir la primera carta de manera gratuïta. Us animo també a llegir la ressenya que en fan a Hislibris, molt completa. Si preferiu llegir les cartes en anglès, una edició molt recomanable és la que presenta Oxford World’s Classics, Selected Letters, a càrrec de Vivien Jones.

Les cartes també tenen una importància cabdal en les novel·les d’Austen. Quantes se n’arriben a escriure només a “Orgull i Prejudici”? S’hi compten fins a 20! I és que les cartes juguen un rol estratègic en cada història: fan avançar la trama, narren esdeveniments que han succeït en paral·lel a l’acció principal o revelen el veritable caràcter d’un personatge.

Pot ser que la carta que més es recordi d’”Orgull i Prejudici” sigui la que escriu el senyor Darcy a Elizabeth quan es troben a Hunsford, després que ella rebutgi la seva proposta de matrimoni. Allò és un punt d’inflexió en la novel·la, com ho són també les dues cartes que la Jane escriu a la seva germana Lizzy comunicant-li la fugida de la Lydia amb en Wickham. Menys dramàtiques, i infinitament més divertides, són les pomposes cartes que escriu el senyor Collins als Bennet, mentre que una de molt esperada pels lectors és la carta que rep Elizabeth de la seva tieta, la senyora Gardiner, confirmant-li que ha estat en Darcy qui ha posat tots els diners i mitjans al seu abast per fer possible el casament de la Lydia amb en Wickham.

Hi ha un article, en un blog titulat Jane Austen. Her life and works, que recomano llegir sobre el paper que desenvolupen les cartes, és a dir, el fet d’escriure’n, a les novel·les d’Austen. És un repàs molt complet, amb moltes exemples concrets extrets d’”Orgull i Prejudici”, “Seny i sentiment”, “Northanger Abbey”, “Persuasió”, etc.

Així mateix, Austen compta amb una novel·la epistolar, escrita possiblement entre 1793 i 1795, Lady Susan, que posa de manifest com aquest gènere estava de moda al segle XVIII. La popular “Seny i sentiment” també va ser escrita de forma epistolar en els seus inicis. I ja que parlem de Lady Susan, deixeu-me dir que, tot i ser un treball de joventut, és una obra molt interessant i agradable de llegir, en la qual l’heroïna protagonista és una dona immoral, adúltera, manipuladora i sense escrúpols, la total antítesi de les heroïnes a què després ens va acostumar l’escriptora.

L'art d'escriure cartes.

Interior de la casa-museu de la Jane Austen, a Chawton.

Durant la segona visita que vaig realitzar a Lyme Park el 2012 —el Pemberley de Colin Firth— vaig poder escriure una carta a mà en un bonic i petit escriptori de fusta, amb el sol d’un dia de primavera entrant per la finestra, des d’on es podia contemplar el parc que envolta la casa. Tots els visitants d’aquesta emblemàtica propietat podíem escriure les cartes que volguéssim que des de Lyme Park la farien arribar als seus destinataris. Va ser una experiència emocionant.

I és que, en l’actual món en què vivim, l’emoció d’escriure, el neguit de l’espera, la sorpresa en començar a llegir… Tot això ha quedat substituït per una immediatesa cada cop més exigent amb si mateixa. L’art d’escriure cartes ha quedat reduït a quelcom del passat, a la consciència que el progrés l’ha fet evolucionar fins a l’actual WhatsApp. Dubto, però, que la satisfacció i el plaer que se n’obté sigui ni remotament el mateix.

Per als nostàlgics com jo us tinc reservada una sorpresa. A Sant Joan de les Abadesses, el Cafè de l’Abadia i l’Ajuntament organitzen el I Certamen de cartes d’amor, això sí, escrites a mà. Podeu guanyar un sopar romàntic al Palau de l’Abadia i un cap de setmana en una masia rural. Teniu fins el 30 d’abril per participar-hi!

Seguint les passes d’Elizabeth Bennet

En el primer article d’aquest bloc ja vaig parlar de l’estat d’ànim austenià. Que l’experiència de llegir les novel·les de Jane Austen sobrepassa les seves pàgines és un fet innegable. Però, què és exactament aquest estat d’ànim? I com trobar-lo? Amb els anys, he pogut observar i comprovar en primera persona que la nostra ànima, de manera lliure i voluntària, s’associa a un paisatge, que no és res més que una cerca de com voldríem ser i veure’ns a nosaltres mateixos; un mirall del nostre interior, d’allò que en secret o a viva veu desitgem. No és que vulgui relacionar Austen amb el romanticisme alemany, però sí posar de manifest com molts dels seus lectors, entre els quals m’hi incloc, emprenen aquesta recerca que els porta a l’Anglaterra rural, a contemplar-la amb l’admiració i emoció amb què es mira la pintura d’un mestre.

Chatsworth Park; Derbyshire. Autor: Oscar Cortés.

Chatsworth Park; Derbyshire. Autor: Oscar Cortés.

L’estiu del 2010 vaig decidir viatjar fins a les East Midlands seguint les passes d’Elizabeth Bennet i els Gardiner per Derbyshire. Si heu llegit “Orgull i Prejudici“, i imagino que així és, sabreu que els Gardiner, tiets de la Lizzy, la conviden a un viatge de plaer que els ha de dur fins al Lake District. A causa dels compromisos professionals del senyor Gardiner a Londres, decideixen a última hora recórrer el Peak District, situat més al sud. Després de les fortes emocions viscudes a Hunsford mentre es trobava amb els Collins, la perspectiva de passar una temporada amb els oncles fent turisme és més que ben rebuda: un autèntic bàlsam.

“My dear, dear aunt,” she rapturously cried, “what delight! what felicity! You give me fresh life and vigour. Adieu to disappointment and spleen. What are men to rocks and mountains? Oh! what hours of transport we shall spend!”

Comencem?

Durant aquest viatge, l’Elizabeth i els seus oncles visitaran Pemberley, llar d’en Darcy. Amb la ironia i humor que caracteritzen la Lizzy, en resposta a la pregunta que li formula la seva germana Jane sobre des de quan estima en Darcy, ella li contesta:

“It has been coming on so gradually, that I hardly know when it began. But I believe I must date it from my first seeing his beautiful grounds at Pemberley.'”

Fora bromes, de ben segur que Pemberley impressionaria a qualsevol, tant com ho fan avui dia Chatsworth House i Lyme Park House. La primera va ser la localització escollida per a la pel·lícula de 2005, dirigida per Joe Wright, i la segona per a l’adaptació que en va fer la BBC el 1995. Una es pot sentir talment com una heroïna d’Austen recorrent les seves sales —menció a part mereix la biblioteca de Lyme, el clímax de la visita—, passejant pels jardins en silenci o descansant en un banc sota un arbre immens, just al mig d’un prat d’aquell verd tan intens. Tant una propietat com l’altra mereixen un dia sencer de visita, com a mínim. 🙂

El Peak District amaga molts més tresors. Un d’ells ens recorda a una Keira Knightley perduda en els seus pensaments, damunt d’un precipici rocós. Es tracta de Stanage Edge, una mena de muralla en escarpa al natural, que corona prats, petits poblets de pedra i erms —els famosos moors, popularitzats a la literatura per les germanes Brontë. Stanage Edge és molt popular entre els escaladors, i sempre hi fa vent, el que ens recorda el vincle entre ànima i natura a “Cims borrascosos” (Wuthering Heights, en anglès). De nou, el paisatge modela la nostra ànima i possiblement també a l’inrevés.

Una passejada que no ens podem perdre és la que ens porta d’Ilam Park a Dovedale i a les seves famoses Stepping Stones. És  una opció tranquil·la, tot i que força turística, que permet gaudir durant ben bé una hora d’una de les distraccions de Jane Austen i d’altres dones de la seva mateixa condició social. És també una de les meves distraccions preferides. 🙂

Altres localitzacions que es mencionen a “Orgull i Prejudici” i que val la pena visitar —tot i que jo no vaig tenir oportunitat de fer-ho— és el poble de Matlock i el que es coneix com a White Peak Estate, que si bé Dovedale i Ilam Park es troben entre els seus dominis, té molts altres punts d’interès per gaudir d’un viatge molt semblant al que va fer Elizabeth a la ficció.