Emma Bovary vs. Elizabeth Bennet

Dos grans dames de la literatura universal en un primer i improvisat exercici de literatura comparada. Per començar, per què unir en un mateix post una de les adúlteres més famoses de la història de la literatura amb l’heroïna més estimada de Jane Austen? La resposta és ben senzilla: aquest estiu he tingut el plaer de descobrir el llibre “Per què llegir els clàssics, avui” de Laura Borràs, que recomano moltíssim. Un dels clàssics escollits per l’autora és “Madame Bovary”, de Gustave Flaubert. Llegint el seu anàlisi no vaig poder evitar sentir una força d’atracció brutal vers Emma Bovary, que ja havia tingut la sort de conèixer anys enrera, però recordar-la en paraules de Laura Borràs va resultar ser tot un revulsiu, un esclat d’emocions i sentiments que em va permetre connectar Emma amb Lizzy i, per què no, també amb mi mateixa.

Parlem d’aquests dos grans personatges de ficció. Què les uneix? Què les separa? Comencem per Emma.

Madame Bovary

Emma Bovary

Adaptació televisiva de la novel·la de Gustave Flaubert per la BBC (2000).

Innocent, naïf, somniadora, romàntica… Com bé diu Laura Borràs al seu llibre, «recordem que era algú que havia estimat l’església per les seves flors, la música per la lletra de les cançons i la literatura per les seves excitacions passionals». Emma és l’estereotip de dona petitburgesa de finals del s. XIX, model per altres grans obres literàries com “Anna Karènina”, de Tolstói, o “La Regenta”, de Clarín.

Tal i com explica Borràs, Emma mira de fer realitat un món ideal viscut i imaginat a través dels llibres. La lectura li ha donat un paradigma de felicitat inaccessible, no traslladable a la seva realitat. Resultat, del tot esperat, però no per això menys aterridor: la insatisfacció perpètua, una decepció constant cap a una vida que no està mai a l’alçada de les seves expectatives. En altres paraules, no en té prou. En vol més. I qui no ha demanat més a la vida? Qui no ha experimentat un cert abisme entre el que desitja i el que en rep a canvi? Per això ens en compadim, d’Emma, que ens acaba resultant un personatge estimat i entranyable.

Elizabeth Bennet

Elizabeth Bennet

Adaptació cinematogràfica de la novel·la “Orgull i Prejudici” (2005).

No és la norma. Lizzy, sense ser un personatge radical que es rebel·li contra tot, trenca amb la convenció de l’època de com ha de ser una dona jove, representada per l’ambiciosa i pretensiosa Caroline Bingley. A ulls del lector modern, això ja la fa atractiva. Elizabeth és natural i franca, té un comportament gens estudiat o artificiós, i és directa i enginyosa quan parla. En resum, no li agrada fingir o aparentar una persona que no és.

És per això que no acaba d’encaixar a Rosings, a la llar de Lady Catherine de Bourgh, i s’oposa constantment a la seva mare, que pretén casar-la amb el ridícul i vanitós senyor Collins. En el rebuig a la proposta de matrimoni del seu cosí és on trobem la seva defensa més brillant com a ésser racional capaç de prendre les seves pròpies decisions. Cal tenir en compte que casar-se amb el senyor Collins hauria estat, tenint en compte les circumstàncies de la família Bennet, l’opció més sensata per a tota dona jove sense fortuna.

Elizabeth Bennet, tot i que ens pesi, no és perfecta. Com Marianne Dashwood, de “Sentit i sensibilitat”, també necessita de l’experiència i el pas del temps per conèixer-se més a ella mateixa. No és també Lizzy innocent i una mica naïf? No queda soterrada sota el prejudici la seva capacitat de discernir? No es deixa endur per la impulsivitat i la passió en els seus judicis i opinions? Però no cal ser excessivament durs amb Elizabeth. Tampoc amb Emma. Al capdavall, als vint anys, qui no és una mica innocent encara?

L’amor. Apassionat, sí, però sense prínceps blaus

Marianne Dashwood

Adaptació televisiva de la novel·la de “Sentit i sensibilitat” per la BBC (2008).

 «No es feia preguntes sobre si l’estimava o no. L’amor, creia, havia d’arribar de sobte, amb grans esclats i fulguracions —un huracà del cel que cau sobre la vida, la trasbalsa, arrenca les voluntats com si fossin fulles i s’emporta a l’abisme el cor tot sencer».

Així concep l’amor Emma Bovary. Llegint això no podem sinó recordar la fina burla que Jane Austen fa de l’amor a primera vista, tant a “Orgull i Prejudici” com a “Sentit i Sensibilitat”. Així, més que a Elizabeth, que no espera cap príncep blau ni cap personatge llibresc que la vingui a rescatar de la mediocritat, Madame Bovary ens recorda a l’apassionada Marianne Dashwood, que l’autora fa madurar en base a l’experiència i el desengany amb el seu primer amor, el seductor Willoughby.

Marianne se’ns presenta sempre en contraposició amb la seva germana gran Eleanor, personatge que destaca pel seu comportament prudent i assenyat. Austen se serveix de la germana Dashwoord més romàntica i impulsiva per parodiar els convencionalismes de l’amor i censurar la visió romàntica i pueril de la vida, així com la superficialitat ostentada per moltes de les seves companyes.

Això sí, Marianne té dret a una segona oportunitat per ser feliç, i sobretot, per conèixer-se més a ella mateixa. Austen escriu:

«Marianne Dashwood havia nascut per a un destí excepcional: havia nascut per descobrir la falsedat de les seves pròpies conviccions i per contradir amb els seus actes les seves màximes preferides».

I és que el temps juga un paper molt important en l’obra austeniana, ja que acaba posant les coses al seu lloc. L’amor també necessita de temps; té el seu propi tempo.

No en queda cap dubte, doncs, de quina és la postura de l’autora anglesa, i tampoc n’hauria de quedar cap al lector. Si en voleu saber més, us recomano llegir un dels meus darrers posts sobre el debat de si Jane Austen era o no una escriptora romàntica.

La lluita pel dret a ser feliç

Les germanes Bennet amb la seva mare

La germanes Bennet amb la seva mare en l’adaptació cinematogràfica d'”Orgull i Prejudici” (2005).

Podríem dir, a grosso modo, que “Madame Bovary” (1857) i “Orgull i Prejudici”(1813) són novel·les realistes, novel·les de costums, que tenen en comú a unes dones que no se sotmeten al destí que la societat els imposa. Dones amb esperit combatiu. Dones valentes. Dones tossudes.

En tots dos casos, el casament marca les seves vides, com la de tantes dones de l’època. Un duu cap a la felicitat i una certa emancipació, i l’altre, es converteix en un error fatal que no es pot esmenar. En totes dues obres es pot apreciar una tensió entre la pròpia voluntat i la realitat formada per aquelles normes escrites i no escrites que regeixen la nostra existència.

Si bé és cert que les separen infinitat de coses, des de l’època i gènere dels seus autors fins al tema central, estil, to i final (suïcidi vs casament avantatjós), voldria destacar aquí, com a element diferenciador, la manera en què les heroïnes de Flaubert i Austen fan front a una realitat descoratjadora com a exemple de com nosaltres en fem front avui dia.

Lizzy és intel·ligent, té una gran capacitat d’observació i li agrada riure’s de la realitat. Utilitza la ironia per prendre’n distància i protegir-se. A diferència d’Emma, és capaç de gaudir dels petits detalls del dia a dia, que li produeixen un efecte balsàmic (una conversa, una passejada, un llibre…). A Madame Bovary, en canvi, les petites coses de la vida quotidiana li recorden constantment la seva insignificància i infelicitat i la impulsen a evadir-se a través de la literatura i la imaginació. Emma no resol mai el combat idealitat vs realitat, i quan finalment passa a l’acció, només fa que encaminar-la més al seu tràgic final. I és que val la pena viure una vida que no està a l’alçada del teu desig?

M’agrada la definició d’Emma com a un quixot de la modernitat que he pogut llegir en el llibre “Per què llegir els clàssics, avui”. La nostra heroïna lluita no contra les quimeres de la ficció, sinó des de les mateixes quimeres de la ficció contra l’abúlia de la realitat.

En paraules de Laura Borràs, «Emma no veu gegants enlloc de molins, ella veu la realitat en tota la seva cruesa perquè la imatge que s’havia fet del món no correspon a la que n’obté realment.»

Per contra, Elizabeth vol viure en la seva realitat, accepta les regles del joc, però no per fer-ho vol perdre la seva identitat. Es manté fidel a ella mateixa, tot i que li pugui costar més d’un disgust. En definitiva, no pateix aquest desdoblament de la consciència, fet que li permet adaptar-se a la seva realitat. La idealitat i la realitat són, per a Lizzy, la mateixa cosa, perquè una no pot viure sense l’altra. La protagonista d’”Orgull i Prejudici” prefereix transformar la realitat o divertir-se a costa d’aquesta enlloc d’idealitzar-la. No espera res que ella mateixa no es pugui donar.

Ara us toca a vosaltres! Esteu d’acord amb la descripció dels personatges? Per quina de les dues sentiu més complicitat? Què en penseu d’allò que deia T.S. Elliot que el cor humà no suporta massa realitat?

Anuncis

Existeix una Jane Austen postmoderna?

La trama matrimonial, de Jeffrey Eugenides

Portada de “La trama matrimonial”, de Jeffrey Eugenides.

La trama matrimonial és l’eix temàtic de bona part de les novel·les anglosaxones del s. XIX. Entre elles, les de Jane Austen, George Elliot, Henry James, Thomas Hardy, les germanes Brontë (Emily, Charlotte i Anne), etc., és a dir, obres escrites entre la Regència i l’època victoriana. També és el títol de l’últim llibre de l’escriptor nord-americà Jeffrey Eugenides, autor de “Middlesex” (2003) i “Les verges suïcides” (1993), obra guanyadora d’un Pulitzer (2007). En català, “La trama matrimonial” ha estat publicada per l’Editorial Empúries.

El nou èxit literari d’Eugenides actualitza aquest gènere i el situa als Estats Units dels anys 80. D’una banda, la trama matrimonial és el tema escollit per Madeleine, estudiant de literatura a la Universitat de Brown, per a la seva tesi doctoral. D’altra banda, serà també Madeleine, a qui tant agraden les novel·les decimonòniques, qui es veurà immersa en la seva pròpia trama matrimonial, plena d’alts i baixos, de dubtes i cruïlles en les que haurà de posar a prova la seva maduresa.

En un món en què el matrimoni ja no és l’únic camí cap a la independència i l’accés a una posició social superior i, en definitiva, no garanteix l’èxit a la vida, Madeleine haurà de triar entre en Leonard, un brillant estudiant de biologia, carismàtic i obscur, i en Mitchell, un estudiant de teologia ingenu i tortuós, obsessionat per la Madeleine. Tots, però, esdevenen pretendents uns dels altres segons la veu del narrador, que es va traslladant d’un personatge a un altre amb total transparència i elegància.

D’una manera menys evident que en les novel·les d’Austen —només cal recordar les primeres línies d'”Orgull i Prejudici”— l’autor introdueix subtilment tots els ingredients d’una història al voltant de la trama matrimonial, dama postmoderna inclosa: els diferents candidats, la inclinació de la família, els malentesos, l’origen i posició social, els plans de futur, la lluita entre el que emana del cor i el que insisteix el cap… Amb tot, i a diferències de les heroïnes d’Austen i altres autors, la vida de Madeleine no estarà determinada per la persona amb qui finalment es casi.

Tot, banyat per una pluja finíssima de tristesa, de crisi personal, en què tothom sembla que s’ha posat d’acord en desmuntar l’amor i reduir-lo a pur pensament intel·lectual. De fet, segons confessa el propi Eugenides en una entrevista publicada a El País, va començar a escriure “La trama matrimonial” arran d’una frase que acabava d’escriure:

Les tribulacions amoroses de Madeleine havien començat en una època en què la teoria francesa que estudiava deconstruïa el concepte mateix de l’amor.

Rescato ara la crítica que en va fer Marià Veloy a la revista Time Out, en la qual argumenta que el gran tema de l’obra d’Eugenides és la (im)possibilitat de fer-se adult, sobretot a “La trama matrimonial”. Segons Veloy, —i em sembla una reflexió encertada—, Madeleine, tot i estudiar semiòtica a la Universitat i viure l’auge dels deconstructivistes francesos, se sent identificada en l’ideal de maduresa victorià. Encaixa en la pell d’aquelles heroïnes que semblen cercar la consciència adulta que els permeti escollir pretendent. I fer-ho, és clar, correctament.

Jeffrey Eugenides

Jeffrey Eugenides

El resultat final és que ni Barthes, ni Derrida ni res de res. La Madeleine s’enamora i camina sense xarxa ni arnés. Ironia? En una entrevista al diari ABC, Eugenides afirma que la seva intenció era reflectir aquesta situació: que per més que ens esforcem en ser intel·ligents i analítics, sempre acabem presoners de les nostres passions.

Tradició i postmodernitat en un viatge en què la trama matrimonial encara dóna per escriure una novel·la… potser també deconstruïda? En un article sobre la novel·la aparegut a El Periódico, Sergi Sánchez argumenta que Eugenides aconsegueix «agafar el que tenien d’universal les novel·les de, per exemple, Jane Austen, seguint els seus patrons i estratègies, i a la vegada deconstruir-les, fer una lectura crítica de la seva tradició per fer-ne més visible la modernitat».

No acabaré aquest post sense destacar com la novel·la està farcida de llibres. Llibres que apassionen, que atrapen, que obsessionen i arriben a descriure la intimitat dels personatge d’una manera sorprenent fins i tot per a ells mateixos.

Hi ha qui no s’hauria enamorat si no hagués sentit a parlar de l’amor

Casament d'Elizabeth i Darcy - Orgull i Prejudici

Casament d’Elizabeth i Darcy en l’adaptació televisiva d’Orgull i Prejudici (1995).

Això diu un dels epígrafs de “La trama matrimonial”. Té tota la raó. Lectors i narradors, units miraculosament en el més enrevessat dels laberints, en la prosa poètica en què ens parlem a nosaltres mateixos. «La trama matrimonial és pura metaficció, un llibre que parla sobre la seducció que exerceixen els llibres en la nostra percepció del món», ens recorda l’autor de la crítica a El Periódico. I com ens agrada que ens sedueixin! Tant que adoptem ideals i pensaments que no ens pertanyen. És, doncs, Madeleine, realment lliure? Fins a quin punt hem incorporat en la nostra consciència i imaginari personal el món de les novel·les sobre trama matrimonial? La seva pervivència, tot i que no en el panorama literari, sí es fa palesa en el pensament i accions de Madeleine, i possiblement en el de moltes persones.

Tornant a Jane Austen… Sí, existeix una versió postmoderna de la gran escriptora anglesa. Ara bé, tenia raó Trollope a “Les torres de Barchester” quan afirmava que no hi ha felicitat en l’amor, excepte en el desenllaç d’una novel·la anglesa?