Imatges poètiques. La pluja

Imatges poètiques. La pluja

La Jane està asseguda contemplant la pluja. Resguardada i tranquil·la, observa amb posat seriós com la pluja cau i neteja, incansable, el paisatge. La llum sembla que no tingui color i tot fa olor de nou; una olor que només pot ser de color verd i gris. Fa fresca però a la pell li agrada. Ha estat una pluja inesperada, sorgida potser d’un impuls sincer o pensament arrauxat, per després entrar en calma, donant pas a la melangia del cos, a una tristesa serena i antiga. La Jane somriu. Foto de Lyme Park, Derbyshire. Estiu de 2010.

Anuncis

Emma Bovary vs. Elizabeth Bennet

Dos grans dames de la literatura universal en un primer i improvisat exercici de literatura comparada. Per començar, per què unir en un mateix post una de les adúlteres més famoses de la història de la literatura amb l’heroïna més estimada de Jane Austen? La resposta és ben senzilla: aquest estiu he tingut el plaer de descobrir el llibre “Per què llegir els clàssics, avui” de Laura Borràs, que recomano moltíssim. Un dels clàssics escollits per l’autora és “Madame Bovary”, de Gustave Flaubert. Llegint el seu anàlisi no vaig poder evitar sentir una força d’atracció brutal vers Emma Bovary, que ja havia tingut la sort de conèixer anys enrera, però recordar-la en paraules de Laura Borràs va resultar ser tot un revulsiu, un esclat d’emocions i sentiments que em va permetre connectar Emma amb Lizzy i, per què no, també amb mi mateixa.

Parlem d’aquests dos grans personatges de ficció. Què les uneix? Què les separa? Comencem per Emma.

Madame Bovary

Emma Bovary

Adaptació televisiva de la novel·la de Gustave Flaubert per la BBC (2000).

Innocent, naïf, somniadora, romàntica… Com bé diu Laura Borràs al seu llibre, «recordem que era algú que havia estimat l’església per les seves flors, la música per la lletra de les cançons i la literatura per les seves excitacions passionals». Emma és l’estereotip de dona petitburgesa de finals del s. XIX, model per altres grans obres literàries com “Anna Karènina”, de Tolstói, o “La Regenta”, de Clarín.

Tal i com explica Borràs, Emma mira de fer realitat un món ideal viscut i imaginat a través dels llibres. La lectura li ha donat un paradigma de felicitat inaccessible, no traslladable a la seva realitat. Resultat, del tot esperat, però no per això menys aterridor: la insatisfacció perpètua, una decepció constant cap a una vida que no està mai a l’alçada de les seves expectatives. En altres paraules, no en té prou. En vol més. I qui no ha demanat més a la vida? Qui no ha experimentat un cert abisme entre el que desitja i el que en rep a canvi? Per això ens en compadim, d’Emma, que ens acaba resultant un personatge estimat i entranyable.

Elizabeth Bennet

Elizabeth Bennet

Adaptació cinematogràfica de la novel·la “Orgull i Prejudici” (2005).

No és la norma. Lizzy, sense ser un personatge radical que es rebel·li contra tot, trenca amb la convenció de l’època de com ha de ser una dona jove, representada per l’ambiciosa i pretensiosa Caroline Bingley. A ulls del lector modern, això ja la fa atractiva. Elizabeth és natural i franca, té un comportament gens estudiat o artificiós, i és directa i enginyosa quan parla. En resum, no li agrada fingir o aparentar una persona que no és.

És per això que no acaba d’encaixar a Rosings, a la llar de Lady Catherine de Bourgh, i s’oposa constantment a la seva mare, que pretén casar-la amb el ridícul i vanitós senyor Collins. En el rebuig a la proposta de matrimoni del seu cosí és on trobem la seva defensa més brillant com a ésser racional capaç de prendre les seves pròpies decisions. Cal tenir en compte que casar-se amb el senyor Collins hauria estat, tenint en compte les circumstàncies de la família Bennet, l’opció més sensata per a tota dona jove sense fortuna.

Elizabeth Bennet, tot i que ens pesi, no és perfecta. Com Marianne Dashwood, de “Sentit i sensibilitat”, també necessita de l’experiència i el pas del temps per conèixer-se més a ella mateixa. No és també Lizzy innocent i una mica naïf? No queda soterrada sota el prejudici la seva capacitat de discernir? No es deixa endur per la impulsivitat i la passió en els seus judicis i opinions? Però no cal ser excessivament durs amb Elizabeth. Tampoc amb Emma. Al capdavall, als vint anys, qui no és una mica innocent encara?

L’amor. Apassionat, sí, però sense prínceps blaus

Marianne Dashwood

Adaptació televisiva de la novel·la de “Sentit i sensibilitat” per la BBC (2008).

 «No es feia preguntes sobre si l’estimava o no. L’amor, creia, havia d’arribar de sobte, amb grans esclats i fulguracions —un huracà del cel que cau sobre la vida, la trasbalsa, arrenca les voluntats com si fossin fulles i s’emporta a l’abisme el cor tot sencer».

Així concep l’amor Emma Bovary. Llegint això no podem sinó recordar la fina burla que Jane Austen fa de l’amor a primera vista, tant a “Orgull i Prejudici” com a “Sentit i Sensibilitat”. Així, més que a Elizabeth, que no espera cap príncep blau ni cap personatge llibresc que la vingui a rescatar de la mediocritat, Madame Bovary ens recorda a l’apassionada Marianne Dashwood, que l’autora fa madurar en base a l’experiència i el desengany amb el seu primer amor, el seductor Willoughby.

Marianne se’ns presenta sempre en contraposició amb la seva germana gran Eleanor, personatge que destaca pel seu comportament prudent i assenyat. Austen se serveix de la germana Dashwoord més romàntica i impulsiva per parodiar els convencionalismes de l’amor i censurar la visió romàntica i pueril de la vida, així com la superficialitat ostentada per moltes de les seves companyes.

Això sí, Marianne té dret a una segona oportunitat per ser feliç, i sobretot, per conèixer-se més a ella mateixa. Austen escriu:

«Marianne Dashwood havia nascut per a un destí excepcional: havia nascut per descobrir la falsedat de les seves pròpies conviccions i per contradir amb els seus actes les seves màximes preferides».

I és que el temps juga un paper molt important en l’obra austeniana, ja que acaba posant les coses al seu lloc. L’amor també necessita de temps; té el seu propi tempo.

No en queda cap dubte, doncs, de quina és la postura de l’autora anglesa, i tampoc n’hauria de quedar cap al lector. Si en voleu saber més, us recomano llegir un dels meus darrers posts sobre el debat de si Jane Austen era o no una escriptora romàntica.

La lluita pel dret a ser feliç

Les germanes Bennet amb la seva mare

La germanes Bennet amb la seva mare en l’adaptació cinematogràfica d'”Orgull i Prejudici” (2005).

Podríem dir, a grosso modo, que “Madame Bovary” (1857) i “Orgull i Prejudici”(1813) són novel·les realistes, novel·les de costums, que tenen en comú a unes dones que no se sotmeten al destí que la societat els imposa. Dones amb esperit combatiu. Dones valentes. Dones tossudes.

En tots dos casos, el casament marca les seves vides, com la de tantes dones de l’època. Un duu cap a la felicitat i una certa emancipació, i l’altre, es converteix en un error fatal que no es pot esmenar. En totes dues obres es pot apreciar una tensió entre la pròpia voluntat i la realitat formada per aquelles normes escrites i no escrites que regeixen la nostra existència.

Si bé és cert que les separen infinitat de coses, des de l’època i gènere dels seus autors fins al tema central, estil, to i final (suïcidi vs casament avantatjós), voldria destacar aquí, com a element diferenciador, la manera en què les heroïnes de Flaubert i Austen fan front a una realitat descoratjadora com a exemple de com nosaltres en fem front avui dia.

Lizzy és intel·ligent, té una gran capacitat d’observació i li agrada riure’s de la realitat. Utilitza la ironia per prendre’n distància i protegir-se. A diferència d’Emma, és capaç de gaudir dels petits detalls del dia a dia, que li produeixen un efecte balsàmic (una conversa, una passejada, un llibre…). A Madame Bovary, en canvi, les petites coses de la vida quotidiana li recorden constantment la seva insignificància i infelicitat i la impulsen a evadir-se a través de la literatura i la imaginació. Emma no resol mai el combat idealitat vs realitat, i quan finalment passa a l’acció, només fa que encaminar-la més al seu tràgic final. I és que val la pena viure una vida que no està a l’alçada del teu desig?

M’agrada la definició d’Emma com a un quixot de la modernitat que he pogut llegir en el llibre “Per què llegir els clàssics, avui”. La nostra heroïna lluita no contra les quimeres de la ficció, sinó des de les mateixes quimeres de la ficció contra l’abúlia de la realitat.

En paraules de Laura Borràs, «Emma no veu gegants enlloc de molins, ella veu la realitat en tota la seva cruesa perquè la imatge que s’havia fet del món no correspon a la que n’obté realment.»

Per contra, Elizabeth vol viure en la seva realitat, accepta les regles del joc, però no per fer-ho vol perdre la seva identitat. Es manté fidel a ella mateixa, tot i que li pugui costar més d’un disgust. En definitiva, no pateix aquest desdoblament de la consciència, fet que li permet adaptar-se a la seva realitat. La idealitat i la realitat són, per a Lizzy, la mateixa cosa, perquè una no pot viure sense l’altra. La protagonista d’”Orgull i Prejudici” prefereix transformar la realitat o divertir-se a costa d’aquesta enlloc d’idealitzar-la. No espera res que ella mateixa no es pugui donar.

Ara us toca a vosaltres! Esteu d’acord amb la descripció dels personatges? Per quina de les dues sentiu més complicitat? Què en penseu d’allò que deia T.S. Elliot que el cor humà no suporta massa realitat?

Vull ser amiga de Jane Austen a Facebook!

No és nou trobar personatges d’obres de ficció a les xarxes socials. De fet, és una nova tendència que estan utilitzant algunes editorials i empreses per promoure els seus llibres interactius o per crear nous productes culturals, innovadors i multi-plataforma, com ara una webserie amb una estratègia narrativa que inclou el Social Media.

Recentment vaig llegir a Mashable un article titulat This Is the Future of Book Marketing (Aquest és el futur del màrqueting editorial) en què es parlava de la nova novel·la de l’autor Goran Racic, Loud Evolution, en què el protagonista traspassa els límits de la ficció piulant des del seu perfil a Twitter.

The Child’s World

Il·lustració de “The Child’s World” , de Hetty S. Brown, W. K. Tate, and Sarah Withers.

Aquesta tendència també s’utilitza en la divulgació històricala revista Yorokobu parlava del perfil a Facebook d’un combatent anònim de la Gran Guerra, creat per un museu francès— i en la publicitat, com podem veure en el compte a Twitter de l’inventor de la Coca-Cola, Doc Pemberton.

En qualsevol cas, i més enllà d’estratègies de màrqueting, les xarxes socials ens donen la possibilitat de donar nova vida als llibres i de traspassar fronteres, tant d’espai com de temps. Pel que fa a Austen, el món digital permet que les seves novel·les siguin viscudes amb la mateixa intensitat que fa 200 anys i hagin adoptat, a més, un caràcter ubic: els seus continguts són per tot arreu. En veurem un exemple més endavant.

Facebook i algunes curiositats que has de saber 

I ja que hem titulat aquest post Vull ser amiga de Jane Austen a Facebook, comentar-vos que, malauradament, avui dia no és possible. Algun voluntari o voluntària per crear-lo? 😉 Això sí, us recomano una pàgina de l’editorial Vintage Books dedicada a l’escriptora anglesa i les seves novel·les. Hi trobareu fragments per recordar, il·lustracions, notícies, curiositats, etc.

Gràcies a aquesta pàgina sabreu que a Hyde Park, a Londres, hi ha instal·lada una estàtua gegant del senyor Darcy que ens recorda la popular escena en què l’actor Colin Firth es banya al llac de Pemberley en l’adaptació per a la televisió que la BBC va fer l’any 1995 d’”Orgull i Prejudici”.

Estàtua de Mr. Darcy a Hyde Park, Londres

Estàtua de Mr. Darcy a Hyde Park, Londres

La mateixa editorial ha creat pàgines temàtiques per a cada una de les novel·les. Fa uns dies, repassant les últimes publicacions de la pàgina dedicada a “Orgull i Prejudici”, vaig saber que s’està filmant l’adaptació al cinema de la novel·la de P.D. James “Death comes to Pemberley” (La mort arriba a Pemberley), de la que podeu saber-ne més detalls en aquest mateix bloc.

Com podeu veure, d’una obra clàssica se’n poden crear multitud de productes. Les obres mestres de la literatura no només ens sobreviuen per la seva grandesa, sinó per la seva capacitat de transformar-se i de seguir connectant amb públics d’èpoques molt diferents.

La Jane contemporània. El poder de la narrativa transmèdia

Imaginem-nos per un moment que Jane Austen té un perfil a Facebook i un compte a Twitter. Què és el que ens diria i com seria? I els seus personatges?

Avui dia podem explicar històries a través de múltiples mitjans. El medi digital ens posa a l’abast noves eines i maneres de narrar, en què les fronteres entre productes culturals es dilueixen i permeten que, per exemple, un llibre sigui alhora un videojoc i un videojoc sigui també un llibre —a The Guardian es pregunten per què encara no hi ha un videojoc basat en “Orgull i Prejudici”. És la revolució del contingut!

L’exemple més clar i 100% austenià: The Lizzie Bennet Diaries, una webserie per a YouTube que ha adaptat amb molt d’èxit “Orgull i Prejudici” als nostres temps en forma de vídeo-diari. Són 100 episodis en què l’Elizabeth ens parla en primera persona, també a través del seu compte a Twitter, el seu Tumblr i el seu perfil a Facebook. D’aquesta manera, els fans d’”Orgull i Prejudici” han pogut gaudir de la història de la gran heroïna d’Austen de manera personalitzada: al seu ritme, escollint el format i la plataforma que més els interessava en cada moment, consumint tots o només una part dels seus continguts. La webserie ha aconseguit així crear experiències de “lectura” úniques.

He pogut llegir en una de les crítiques que ha rebut la sèrie que no ens podem perdre els vídeos de la Lydia Bennet, que també trobareu a YouTube, un dels personatges més ben aconseguits i amb més atractiu.

Aviso: com la novel·la, la sèrie és molt i molt addictiva! 😉 I prepareu-vos, que els creadors de The Lizzie Bennet Diaries no s’aturen: el mes de maig passat van engegar l’adaptació multi-plataforma de la novel·la inacabada d’Austen, Sandition. Serà un nou èxit?

Estimada Jane… El WhatsApp de fa 200 anys

La necessitat de comunicar les novetats en el menor temps possible; compartir amb la nostra família i amics què pensem o, senzillament, entretenir-nos recordant anècdotes i parlant de futurs esdeveniments no és pas nou. Avui dia utilitzem aplicacions com WhatsApp, Twitter o l’e-mail, entre moltes d’altres, per estar permanentment connectats amb la gent del nostre entorn. I més enllà de cobrir les nostres expectatives de comunicació, també ens entreté i ens manté informats de l’actualitat que ens interessa.

Com es feia possible aquesta “conversa” en l’època en què va viure Jane Austen i va situar els seus personatges de ficció? La solució és present tant a la vida com en les novel·les que va escriure: les cartes.

L'art d'escriure cartes.

L’art d’escriure cartes, tota una addicció.

Escriure’n era pràcticament una addicció per a les dones de la posició social d’Austen. En rebien una i ja n’estaven escrivint una altra. I és que no només es tractava d’un dels deures assignats a la dona de classe mitja i alta, que permetia complir amb certes formalitats i mantenir el contacte amb la família i els amics, sinó que era una font de plaer i entreteniment.

La conversa, com la d’avui dia, era íntima, distesa i d’una gran vivacitat. I, perquè negar-ho, també com ara en tota carta hi havia la seva dosi de tafaneria. 🙂 Com obviar la descripció de l’excitació que sentien abans d’un ball o la crítica sobre com anaven vestits els convidats? Amb tot, a finals del s. XVIII es considerava el gènere de la carta familiar, eminentment femení, l’ideal civilitzat d’una conversa educada.

Little Matters they are to be sure, but highly important.

Es calcula que al llarg de la seva vida, Jane Austen va escriure al voltant de 2.000 cartes, de les quals només se n’han conservat 161. La seva germana Cassandra, gran amiga i fidel confident, va cremar-ne la immensa majoria per conservar la privacitat de l’escriptora anglesa. Aquest és un dels motius que expliquen la dificultat d’aportar llum sobre la biografia d’Austen, sobretot en allò més íntim.

Durant molt de temps s’ha considerat que les cartes familiars com les d’Austen no tenien cap valor literari ni interès, ja que només parlaven del dia a dia, farcit de trivialitats. En efecte, les cartes que va escriure, com les de qualsevol altre dona de finals del XVIII i principis del XIX, no parlen de política, religió o filosofia, el que hauria estat impropi del caràcter íntim i domèstic d’una jove del seu temps.

L'art d'escriure cartes.

Exemples de cartes escrites a principis del s. XIX.

De què hauria pogut parlar Austen tenint en compte les limitades activitats que el decòrum reservava per a una dona de la seva posició que, a més, es movia en un cercle d’amistats i coneixences reduït? Amb els anys, i davant l’aclaparador èxit de les seves novel·les, l’escriptora ha aconseguit que es doni el valor que mereixen els little matters.

Tot això ens porta a considerar què és el que nosaltres pensem que és important i digne de menció. L’anterior visió, molt masculina, desterra els petits detalls i emocions del nostre dia a dia; aquelles porcions de felicitat o tristesa que orienten els nostres passos i construeixen el nostre futur. I si una cosa té Jane Austen és precisament el geni de posar tot això sobre el paper i dotar-ho de bellesa i atractiu.

Més enllà que les seves cartes puguin ser un retrat de la situació de la dona de l’època, de les seves preocupacions i frustracions, l’escriptora no deixa mai de banda la seva especial capacitat d’observació i ull crític per mostrar-nos el món i les relacions socials des de la seva miradaprofunda alhora que irònica i enginyosa. És per això que no estem davant d’unes cartes asèptiques, ben al contrari. Hi trobarem dobles sentits, jocs de paraules, comentaris imaginatius, humor, i fins i tot, petites dosis de malícia. Tot, sense tenir res particular a dir, com moltes vegades comencen les seves cartes.

Portada de l'edició en castellà de les cartes de Jane Austen.

Portada de l’edició en castellà de les cartes de Jane Austen.

Recentment s’han publicat, per primera vegada en castellà, les 161 cartes que van sobreviure a la delicada censura de la seva germana. Es tracta d’una edició molt treballada publicada per l’editorial dÉpoca. A més, des de la seva web podeu llegir la primera carta de manera gratuïta. Us animo també a llegir la ressenya que en fan a Hislibris, molt completa. Si preferiu llegir les cartes en anglès, una edició molt recomanable és la que presenta Oxford World’s Classics, Selected Letters, a càrrec de Vivien Jones.

Les cartes també tenen una importància cabdal en les novel·les d’Austen. Quantes se n’arriben a escriure només a “Orgull i Prejudici”? S’hi compten fins a 20! I és que les cartes juguen un rol estratègic en cada història: fan avançar la trama, narren esdeveniments que han succeït en paral·lel a l’acció principal o revelen el veritable caràcter d’un personatge.

Pot ser que la carta que més es recordi d’”Orgull i Prejudici” sigui la que escriu el senyor Darcy a Elizabeth quan es troben a Hunsford, després que ella rebutgi la seva proposta de matrimoni. Allò és un punt d’inflexió en la novel·la, com ho són també les dues cartes que la Jane escriu a la seva germana Lizzy comunicant-li la fugida de la Lydia amb en Wickham. Menys dramàtiques, i infinitament més divertides, són les pomposes cartes que escriu el senyor Collins als Bennet, mentre que una de molt esperada pels lectors és la carta que rep Elizabeth de la seva tieta, la senyora Gardiner, confirmant-li que ha estat en Darcy qui ha posat tots els diners i mitjans al seu abast per fer possible el casament de la Lydia amb en Wickham.

Hi ha un article, en un blog titulat Jane Austen. Her life and works, que recomano llegir sobre el paper que desenvolupen les cartes, és a dir, el fet d’escriure’n, a les novel·les d’Austen. És un repàs molt complet, amb moltes exemples concrets extrets d’”Orgull i Prejudici”, “Seny i sentiment”, “Northanger Abbey”, “Persuasió”, etc.

Així mateix, Austen compta amb una novel·la epistolar, escrita possiblement entre 1793 i 1795, Lady Susan, que posa de manifest com aquest gènere estava de moda al segle XVIII. La popular “Seny i sentiment” també va ser escrita de forma epistolar en els seus inicis. I ja que parlem de Lady Susan, deixeu-me dir que, tot i ser un treball de joventut, és una obra molt interessant i agradable de llegir, en la qual l’heroïna protagonista és una dona immoral, adúltera, manipuladora i sense escrúpols, la total antítesi de les heroïnes a què després ens va acostumar l’escriptora.

L'art d'escriure cartes.

Interior de la casa-museu de la Jane Austen, a Chawton.

Durant la segona visita que vaig realitzar a Lyme Park el 2012 —el Pemberley de Colin Firth— vaig poder escriure una carta a mà en un bonic i petit escriptori de fusta, amb el sol d’un dia de primavera entrant per la finestra, des d’on es podia contemplar el parc que envolta la casa. Tots els visitants d’aquesta emblemàtica propietat podíem escriure les cartes que volguéssim que des de Lyme Park la farien arribar als seus destinataris. Va ser una experiència emocionant.

I és que, en l’actual món en què vivim, l’emoció d’escriure, el neguit de l’espera, la sorpresa en començar a llegir… Tot això ha quedat substituït per una immediatesa cada cop més exigent amb si mateixa. L’art d’escriure cartes ha quedat reduït a quelcom del passat, a la consciència que el progrés l’ha fet evolucionar fins a l’actual WhatsApp. Dubto, però, que la satisfacció i el plaer que se n’obté sigui ni remotament el mateix.

Per als nostàlgics com jo us tinc reservada una sorpresa. A Sant Joan de les Abadesses, el Cafè de l’Abadia i l’Ajuntament organitzen el I Certamen de cartes d’amor, això sí, escrites a mà. Podeu guanyar un sopar romàntic al Palau de l’Abadia i un cap de setmana en una masia rural. Teniu fins el 30 d’abril per participar-hi!

Seguint les passes d’Elizabeth Bennet

En el primer article d’aquest bloc ja vaig parlar de l’estat d’ànim austenià. Que l’experiència de llegir les novel·les de Jane Austen sobrepassa les seves pàgines és un fet innegable. Però, què és exactament aquest estat d’ànim? I com trobar-lo? Amb els anys, he pogut observar i comprovar en primera persona que la nostra ànima, de manera lliure i voluntària, s’associa a un paisatge, que no és res més que una cerca de com voldríem ser i veure’ns a nosaltres mateixos; un mirall del nostre interior, d’allò que en secret o a viva veu desitgem. No és que vulgui relacionar Austen amb el romanticisme alemany, però sí posar de manifest com molts dels seus lectors, entre els quals m’hi incloc, emprenen aquesta recerca que els porta a l’Anglaterra rural, a contemplar-la amb l’admiració i emoció amb què es mira la pintura d’un mestre.

Chatsworth Park; Derbyshire. Autor: Oscar Cortés.

Chatsworth Park; Derbyshire. Autor: Oscar Cortés.

L’estiu del 2010 vaig decidir viatjar fins a les East Midlands seguint les passes d’Elizabeth Bennet i els Gardiner per Derbyshire. Si heu llegit “Orgull i Prejudici“, i imagino que així és, sabreu que els Gardiner, tiets de la Lizzy, la conviden a un viatge de plaer que els ha de dur fins al Lake District. A causa dels compromisos professionals del senyor Gardiner a Londres, decideixen a última hora recórrer el Peak District, situat més al sud. Després de les fortes emocions viscudes a Hunsford mentre es trobava amb els Collins, la perspectiva de passar una temporada amb els oncles fent turisme és més que ben rebuda: un autèntic bàlsam.

“My dear, dear aunt,” she rapturously cried, “what delight! what felicity! You give me fresh life and vigour. Adieu to disappointment and spleen. What are men to rocks and mountains? Oh! what hours of transport we shall spend!”

Comencem?

Durant aquest viatge, l’Elizabeth i els seus oncles visitaran Pemberley, llar d’en Darcy. Amb la ironia i humor que caracteritzen la Lizzy, en resposta a la pregunta que li formula la seva germana Jane sobre des de quan estima en Darcy, ella li contesta:

“It has been coming on so gradually, that I hardly know when it began. But I believe I must date it from my first seeing his beautiful grounds at Pemberley.'”

Fora bromes, de ben segur que Pemberley impressionaria a qualsevol, tant com ho fan avui dia Chatsworth House i Lyme Park House. La primera va ser la localització escollida per a la pel·lícula de 2005, dirigida per Joe Wright, i la segona per a l’adaptació que en va fer la BBC el 1995. Una es pot sentir talment com una heroïna d’Austen recorrent les seves sales —menció a part mereix la biblioteca de Lyme, el clímax de la visita—, passejant pels jardins en silenci o descansant en un banc sota un arbre immens, just al mig d’un prat d’aquell verd tan intens. Tant una propietat com l’altra mereixen un dia sencer de visita, com a mínim. 🙂

El Peak District amaga molts més tresors. Un d’ells ens recorda a una Keira Knightley perduda en els seus pensaments, damunt d’un precipici rocós. Es tracta de Stanage Edge, una mena de muralla en escarpa al natural, que corona prats, petits poblets de pedra i erms —els famosos moors, popularitzats a la literatura per les germanes Brontë. Stanage Edge és molt popular entre els escaladors, i sempre hi fa vent, el que ens recorda el vincle entre ànima i natura a “Cims borrascosos” (Wuthering Heights, en anglès). De nou, el paisatge modela la nostra ànima i possiblement també a l’inrevés.

Una passejada que no ens podem perdre és la que ens porta d’Ilam Park a Dovedale i a les seves famoses Stepping Stones. És  una opció tranquil·la, tot i que força turística, que permet gaudir durant ben bé una hora d’una de les distraccions de Jane Austen i d’altres dones de la seva mateixa condició social. És també una de les meves distraccions preferides. 🙂

Altres localitzacions que es mencionen a “Orgull i Prejudici” i que val la pena visitar —tot i que jo no vaig tenir oportunitat de fer-ho— és el poble de Matlock i el que es coneix com a White Peak Estate, que si bé Dovedale i Ilam Park es troben entre els seus dominis, té molts altres punts d’interès per gaudir d’un viatge molt semblant al que va fer Elizabeth a la ficció.