És Jane Austen una escriptora romàntica?

Portada d’”Orgull i Prejudici en estil retro, per ‘Pulp! the Classics’.

Portada d’”Orgull i Prejudici en estil retro, per ‘Pulp! the Classics’.

Fa unes setmanes, el web Romance Novels publicava la llista dels millors 1.000 títols de llibres romàntics de tots els temps. Em va cridar l’atenció el fet que quatre novel·les de Jane Austen formessin part del Top 10 d’aquest rànquing i que “Orgull i Prejudici” n’ocupés la primera posició.

Primera reflexió: què entenem per novel·la romàntica? Estrictament, són aquelles obres que se situen en el moviment romàntic (XVIII – XIX), tot i que aquest va conrear més la poesia. Però ni Byron, Blake o Walter Scott tenen res a veure amb Austen. De fet, tot i que gran lectora, l’autora no va pretendre mai que les seves obres formessin part de cap moviment cultural i polític.

Tampoc les podríem considerar novel·les rosa, aquelles que tant criden l’atenció per les seves brillants portades setinades. A l’obra de l’escriptora no hi ha sentimentalisme i, per descomptat, les seves històries van molt més enllà de la simple narració d’una història d’amor que supera diversos obstacles fins a concloure amb un esperat final feliç.

Una visió austeniana de l’amor. Deconstruint l’amor romàntic

Willoughby i Marianne en la darrera adaptació de "Sentit i Sensibilitat" (BBC)

Willoughby i Marianne en la darrera adaptació de “Sentit i Sensibilitat” (BBC)

Segona reflexió: per què parlar d’amor i matrimonis? Bé, la resposta és molt senzilla. Casar-se, i casar-se bé, era indispensable per garantir la independència econòmica o una font constant d’ingressos, la posició social i, en última instància, la decència. El matrimoni tenia una transcendència que avui dia resulta impensable, sobretot per a les dones, resignades a esperar que les coses passin.

Tercera reflexió: Com veu Austen l’amor romàntic? Comencem: a “Sentit i sensibilitat” es pot apreciar en quina baixa consideració té l’autora la idea d’amor a primera vista, per no parlar de les conseqüències de creure cegament en les primeres impressions a “Orgull i Prejudici”. En ambdós novel·les es posa de manifest com l’amor només té èxit quan es basa en el coneixement i respecte mutu, que es guanya no només amb les paraules, sinó també amb els fets.

Exemples de matrimonis desafortunats també els trobem a les pàgines de les seves obres. Casar-se únicament per diners, bellesa, joventut o prestigi social sovint acaba amb cors infeliços. Aquest va ser el cas del senyor Bennet, Lady Elliot o Sir Betram i tants altres personatges.

La idea de perfecció, tant femenina com masculina, tampoc està massa ben vista a les novel·les. Els personatges que en fan gala obertament acostumen a ser objecte de censura o mofa per part de l’autora. En una carta dirigida a la seva germana sobre Anne Elliot, la protagonista de “Persuasió”, Austen escrivia: You may perhaps like the heroine, as she is almost too good for me. Les imperfeccions de les seves heroïnes són el que les fa més estimades pels lectors i futurs marits. Si no fos així, com el senyor Knightley s’hauria enamorat d’Emma?

L’autora prefereix la naturalitat a la vanitat, la prudència o realisme al romanticisme exacerbat, la senzillesa a l’heroisme, l’humor al drama romàntic. Un clar exemple el trobem en la creació dels personatges de Chaterine Morland (“L’abadia de Northanger”) o el de Marianne Dashwood (“Sentit i Sensibilitat”).  Ambdues són “víctimes” de la seva pròpia concepció de l’amor romàntic i només l’experiència i els desenganys que viuran les ajudarà a adonar-se de fins a quin punt estaven equivocades.

La veu literària de les petites coses

Il·lustració d'Isabel Bishop per a "Orgull i Prejudici"

Il·lustració d’Isabel Bishop per a “Orgull i Prejudici”

Jane Austen és original i única. La seva narrativa es construeix a base de little matters i una eloqüent i enginyosa capacitat de narrar el dia a dia de la classe mitjana-alta de l’Anglaterra de l’època. Això sí, aportant dos ingredients claus que la diferencien encara més d’altres obres, tant anteriors com posteriors: la voluntat de situar la dona i les seves aspiracions, inquietuds i desitjos al centre de la narració i la seva adorable i medicinal ironia, que tant bé utilitza per descriure els seus personatges.

Austen no dota d’èpica la quotidianitat. Senzillament la situa a primer nivell, de front amb el públic, a qui els diu que parin atenció a aquesta vida en minúscules, que hi tenen molt a descobrir, ja que és allà on realment resideixen  les nostres emocions.

Acabo amb un fragment d’un article del blog Austen Authors en què es discuteix precisament la mateixa qüestió:

Those of us Janeites who have actually read her prose frequently and closely enough to notice that there is not merely “romance” in these pages but wit, clever acerbic remarks, humor and shrewd observation of psychology and human foibles, can say that Jane Austen was also a Satirist, a Pragmatist, a Humorist, and a True Sparkling Wit.

L’article conclou que la genial escriptora és una autora realista, que demostra que tant el romanticisme com el pragmatisme són elements necessaris de les nostres vides, que es complementen un amb l’altre. No puc estar-hi més d’acord.

La seva grandesa com a escriptora és la que fa que les seves paraules, escrites des d’una modesta tauleta de fusta d’un cottage a Hampshire, siguin avui dia universals.

Així que ja ho sabeu, que no us escolti dir que les novel·les d’Austen són sentimentals 😉

Anuncis