Emma Bovary vs. Elizabeth Bennet

Dos grans dames de la literatura universal en un primer i improvisat exercici de literatura comparada. Per començar, per què unir en un mateix post una de les adúlteres més famoses de la història de la literatura amb l’heroïna més estimada de Jane Austen? La resposta és ben senzilla: aquest estiu he tingut el plaer de descobrir el llibre “Per què llegir els clàssics, avui” de Laura Borràs, que recomano moltíssim. Un dels clàssics escollits per l’autora és “Madame Bovary”, de Gustave Flaubert. Llegint el seu anàlisi no vaig poder evitar sentir una força d’atracció brutal vers Emma Bovary, que ja havia tingut la sort de conèixer anys enrera, però recordar-la en paraules de Laura Borràs va resultar ser tot un revulsiu, un esclat d’emocions i sentiments que em va permetre connectar Emma amb Lizzy i, per què no, també amb mi mateixa.

Parlem d’aquests dos grans personatges de ficció. Què les uneix? Què les separa? Comencem per Emma.

Madame Bovary

Emma Bovary

Adaptació televisiva de la novel·la de Gustave Flaubert per la BBC (2000).

Innocent, naïf, somniadora, romàntica… Com bé diu Laura Borràs al seu llibre, «recordem que era algú que havia estimat l’església per les seves flors, la música per la lletra de les cançons i la literatura per les seves excitacions passionals». Emma és l’estereotip de dona petitburgesa de finals del s. XIX, model per altres grans obres literàries com “Anna Karènina”, de Tolstói, o “La Regenta”, de Clarín.

Tal i com explica Borràs, Emma mira de fer realitat un món ideal viscut i imaginat a través dels llibres. La lectura li ha donat un paradigma de felicitat inaccessible, no traslladable a la seva realitat. Resultat, del tot esperat, però no per això menys aterridor: la insatisfacció perpètua, una decepció constant cap a una vida que no està mai a l’alçada de les seves expectatives. En altres paraules, no en té prou. En vol més. I qui no ha demanat més a la vida? Qui no ha experimentat un cert abisme entre el que desitja i el que en rep a canvi? Per això ens en compadim, d’Emma, que ens acaba resultant un personatge estimat i entranyable.

Elizabeth Bennet

Elizabeth Bennet

Adaptació cinematogràfica de la novel·la “Orgull i Prejudici” (2005).

No és la norma. Lizzy, sense ser un personatge radical que es rebel·li contra tot, trenca amb la convenció de l’època de com ha de ser una dona jove, representada per l’ambiciosa i pretensiosa Caroline Bingley. A ulls del lector modern, això ja la fa atractiva. Elizabeth és natural i franca, té un comportament gens estudiat o artificiós, i és directa i enginyosa quan parla. En resum, no li agrada fingir o aparentar una persona que no és.

És per això que no acaba d’encaixar a Rosings, a la llar de Lady Catherine de Bourgh, i s’oposa constantment a la seva mare, que pretén casar-la amb el ridícul i vanitós senyor Collins. En el rebuig a la proposta de matrimoni del seu cosí és on trobem la seva defensa més brillant com a ésser racional capaç de prendre les seves pròpies decisions. Cal tenir en compte que casar-se amb el senyor Collins hauria estat, tenint en compte les circumstàncies de la família Bennet, l’opció més sensata per a tota dona jove sense fortuna.

Elizabeth Bennet, tot i que ens pesi, no és perfecta. Com Marianne Dashwood, de “Sentit i sensibilitat”, també necessita de l’experiència i el pas del temps per conèixer-se més a ella mateixa. No és també Lizzy innocent i una mica naïf? No queda soterrada sota el prejudici la seva capacitat de discernir? No es deixa endur per la impulsivitat i la passió en els seus judicis i opinions? Però no cal ser excessivament durs amb Elizabeth. Tampoc amb Emma. Al capdavall, als vint anys, qui no és una mica innocent encara?

L’amor. Apassionat, sí, però sense prínceps blaus

Marianne Dashwood

Adaptació televisiva de la novel·la de “Sentit i sensibilitat” per la BBC (2008).

 «No es feia preguntes sobre si l’estimava o no. L’amor, creia, havia d’arribar de sobte, amb grans esclats i fulguracions —un huracà del cel que cau sobre la vida, la trasbalsa, arrenca les voluntats com si fossin fulles i s’emporta a l’abisme el cor tot sencer».

Així concep l’amor Emma Bovary. Llegint això no podem sinó recordar la fina burla que Jane Austen fa de l’amor a primera vista, tant a “Orgull i Prejudici” com a “Sentit i Sensibilitat”. Així, més que a Elizabeth, que no espera cap príncep blau ni cap personatge llibresc que la vingui a rescatar de la mediocritat, Madame Bovary ens recorda a l’apassionada Marianne Dashwood, que l’autora fa madurar en base a l’experiència i el desengany amb el seu primer amor, el seductor Willoughby.

Marianne se’ns presenta sempre en contraposició amb la seva germana gran Eleanor, personatge que destaca pel seu comportament prudent i assenyat. Austen se serveix de la germana Dashwoord més romàntica i impulsiva per parodiar els convencionalismes de l’amor i censurar la visió romàntica i pueril de la vida, així com la superficialitat ostentada per moltes de les seves companyes.

Això sí, Marianne té dret a una segona oportunitat per ser feliç, i sobretot, per conèixer-se més a ella mateixa. Austen escriu:

«Marianne Dashwood havia nascut per a un destí excepcional: havia nascut per descobrir la falsedat de les seves pròpies conviccions i per contradir amb els seus actes les seves màximes preferides».

I és que el temps juga un paper molt important en l’obra austeniana, ja que acaba posant les coses al seu lloc. L’amor també necessita de temps; té el seu propi tempo.

No en queda cap dubte, doncs, de quina és la postura de l’autora anglesa, i tampoc n’hauria de quedar cap al lector. Si en voleu saber més, us recomano llegir un dels meus darrers posts sobre el debat de si Jane Austen era o no una escriptora romàntica.

La lluita pel dret a ser feliç

Les germanes Bennet amb la seva mare

La germanes Bennet amb la seva mare en l’adaptació cinematogràfica d'”Orgull i Prejudici” (2005).

Podríem dir, a grosso modo, que “Madame Bovary” (1857) i “Orgull i Prejudici”(1813) són novel·les realistes, novel·les de costums, que tenen en comú a unes dones que no se sotmeten al destí que la societat els imposa. Dones amb esperit combatiu. Dones valentes. Dones tossudes.

En tots dos casos, el casament marca les seves vides, com la de tantes dones de l’època. Un duu cap a la felicitat i una certa emancipació, i l’altre, es converteix en un error fatal que no es pot esmenar. En totes dues obres es pot apreciar una tensió entre la pròpia voluntat i la realitat formada per aquelles normes escrites i no escrites que regeixen la nostra existència.

Si bé és cert que les separen infinitat de coses, des de l’època i gènere dels seus autors fins al tema central, estil, to i final (suïcidi vs casament avantatjós), voldria destacar aquí, com a element diferenciador, la manera en què les heroïnes de Flaubert i Austen fan front a una realitat descoratjadora com a exemple de com nosaltres en fem front avui dia.

Lizzy és intel·ligent, té una gran capacitat d’observació i li agrada riure’s de la realitat. Utilitza la ironia per prendre’n distància i protegir-se. A diferència d’Emma, és capaç de gaudir dels petits detalls del dia a dia, que li produeixen un efecte balsàmic (una conversa, una passejada, un llibre…). A Madame Bovary, en canvi, les petites coses de la vida quotidiana li recorden constantment la seva insignificància i infelicitat i la impulsen a evadir-se a través de la literatura i la imaginació. Emma no resol mai el combat idealitat vs realitat, i quan finalment passa a l’acció, només fa que encaminar-la més al seu tràgic final. I és que val la pena viure una vida que no està a l’alçada del teu desig?

M’agrada la definició d’Emma com a un quixot de la modernitat que he pogut llegir en el llibre “Per què llegir els clàssics, avui”. La nostra heroïna lluita no contra les quimeres de la ficció, sinó des de les mateixes quimeres de la ficció contra l’abúlia de la realitat.

En paraules de Laura Borràs, «Emma no veu gegants enlloc de molins, ella veu la realitat en tota la seva cruesa perquè la imatge que s’havia fet del món no correspon a la que n’obté realment.»

Per contra, Elizabeth vol viure en la seva realitat, accepta les regles del joc, però no per fer-ho vol perdre la seva identitat. Es manté fidel a ella mateixa, tot i que li pugui costar més d’un disgust. En definitiva, no pateix aquest desdoblament de la consciència, fet que li permet adaptar-se a la seva realitat. La idealitat i la realitat són, per a Lizzy, la mateixa cosa, perquè una no pot viure sense l’altra. La protagonista d’”Orgull i Prejudici” prefereix transformar la realitat o divertir-se a costa d’aquesta enlloc d’idealitzar-la. No espera res que ella mateixa no es pugui donar.

Ara us toca a vosaltres! Esteu d’acord amb la descripció dels personatges? Per quina de les dues sentiu més complicitat? Què en penseu d’allò que deia T.S. Elliot que el cor humà no suporta massa realitat?

És Jane Austen una escriptora romàntica?

Portada d’”Orgull i Prejudici en estil retro, per ‘Pulp! the Classics’.

Portada d’”Orgull i Prejudici en estil retro, per ‘Pulp! the Classics’.

Fa unes setmanes, el web Romance Novels publicava la llista dels millors 1.000 títols de llibres romàntics de tots els temps. Em va cridar l’atenció el fet que quatre novel·les de Jane Austen formessin part del Top 10 d’aquest rànquing i que “Orgull i Prejudici” n’ocupés la primera posició.

Primera reflexió: què entenem per novel·la romàntica? Estrictament, són aquelles obres que se situen en el moviment romàntic (XVIII – XIX), tot i que aquest va conrear més la poesia. Però ni Byron, Blake o Walter Scott tenen res a veure amb Austen. De fet, tot i que gran lectora, l’autora no va pretendre mai que les seves obres formessin part de cap moviment cultural i polític.

Tampoc les podríem considerar novel·les rosa, aquelles que tant criden l’atenció per les seves brillants portades setinades. A l’obra de l’escriptora no hi ha sentimentalisme i, per descomptat, les seves històries van molt més enllà de la simple narració d’una història d’amor que supera diversos obstacles fins a concloure amb un esperat final feliç.

Una visió austeniana de l’amor. Deconstruint l’amor romàntic

Willoughby i Marianne en la darrera adaptació de "Sentit i Sensibilitat" (BBC)

Willoughby i Marianne en la darrera adaptació de “Sentit i Sensibilitat” (BBC)

Segona reflexió: per què parlar d’amor i matrimonis? Bé, la resposta és molt senzilla. Casar-se, i casar-se bé, era indispensable per garantir la independència econòmica o una font constant d’ingressos, la posició social i, en última instància, la decència. El matrimoni tenia una transcendència que avui dia resulta impensable, sobretot per a les dones, resignades a esperar que les coses passin.

Tercera reflexió: Com veu Austen l’amor romàntic? Comencem: a “Sentit i sensibilitat” es pot apreciar en quina baixa consideració té l’autora la idea d’amor a primera vista, per no parlar de les conseqüències de creure cegament en les primeres impressions a “Orgull i Prejudici”. En ambdós novel·les es posa de manifest com l’amor només té èxit quan es basa en el coneixement i respecte mutu, que es guanya no només amb les paraules, sinó també amb els fets.

Exemples de matrimonis desafortunats també els trobem a les pàgines de les seves obres. Casar-se únicament per diners, bellesa, joventut o prestigi social sovint acaba amb cors infeliços. Aquest va ser el cas del senyor Bennet, Lady Elliot o Sir Betram i tants altres personatges.

La idea de perfecció, tant femenina com masculina, tampoc està massa ben vista a les novel·les. Els personatges que en fan gala obertament acostumen a ser objecte de censura o mofa per part de l’autora. En una carta dirigida a la seva germana sobre Anne Elliot, la protagonista de “Persuasió”, Austen escrivia: You may perhaps like the heroine, as she is almost too good for me. Les imperfeccions de les seves heroïnes són el que les fa més estimades pels lectors i futurs marits. Si no fos així, com el senyor Knightley s’hauria enamorat d’Emma?

L’autora prefereix la naturalitat a la vanitat, la prudència o realisme al romanticisme exacerbat, la senzillesa a l’heroisme, l’humor al drama romàntic. Un clar exemple el trobem en la creació dels personatges de Chaterine Morland (“L’abadia de Northanger”) o el de Marianne Dashwood (“Sentit i Sensibilitat”).  Ambdues són “víctimes” de la seva pròpia concepció de l’amor romàntic i només l’experiència i els desenganys que viuran les ajudarà a adonar-se de fins a quin punt estaven equivocades.

La veu literària de les petites coses

Il·lustració d'Isabel Bishop per a "Orgull i Prejudici"

Il·lustració d’Isabel Bishop per a “Orgull i Prejudici”

Jane Austen és original i única. La seva narrativa es construeix a base de little matters i una eloqüent i enginyosa capacitat de narrar el dia a dia de la classe mitjana-alta de l’Anglaterra de l’època. Això sí, aportant dos ingredients claus que la diferencien encara més d’altres obres, tant anteriors com posteriors: la voluntat de situar la dona i les seves aspiracions, inquietuds i desitjos al centre de la narració i la seva adorable i medicinal ironia, que tant bé utilitza per descriure els seus personatges.

Austen no dota d’èpica la quotidianitat. Senzillament la situa a primer nivell, de front amb el públic, a qui els diu que parin atenció a aquesta vida en minúscules, que hi tenen molt a descobrir, ja que és allà on realment resideixen  les nostres emocions.

Acabo amb un fragment d’un article del blog Austen Authors en què es discuteix precisament la mateixa qüestió:

Those of us Janeites who have actually read her prose frequently and closely enough to notice that there is not merely “romance” in these pages but wit, clever acerbic remarks, humor and shrewd observation of psychology and human foibles, can say that Jane Austen was also a Satirist, a Pragmatist, a Humorist, and a True Sparkling Wit.

L’article conclou que la genial escriptora és una autora realista, que demostra que tant el romanticisme com el pragmatisme són elements necessaris de les nostres vides, que es complementen un amb l’altre. No puc estar-hi més d’acord.

La seva grandesa com a escriptora és la que fa que les seves paraules, escrites des d’una modesta tauleta de fusta d’un cottage a Hampshire, siguin avui dia universals.

Així que ja ho sabeu, que no us escolti dir que les novel·les d’Austen són sentimentals 😉